La geografia
Situada a uns 25 km de la mar Tirrena, al centre d’una plana ondulada, la Campagna romana, nasqué sobre la riba del Tíber a la vora de l’illa Tiberina, on el riu divagava entre els turons de Monte Mario, Vaticà, Gianícolo i Monteverde per la banda dreta i, per la banda esquerra, una sèrie de relleus formats per materials volcànics que constitueixen els set turons de Roma, d’escassa altitud i cims plans. La situació geogràfica reunia les condicions favorables del creixement de la ciutat: fàcil accés a la mar pel Tíber, fertilitat dels nombrosos pasturatges de la plana i cruïlla de comunicacions de diverses regions.
Monument a Víctor Manuel II
Encara que la tradició situï els inicis de Roma al turó del Palatí, la ciutat no començà a existir, en realitat, fins a la construcció del fòrum a la zona pantanosa entre el Palatí i el Capitoli, i l’annexió dels turons Aventí, Quirinal, Celio, Oppio i Viminal. Assolí la màxima extensió al s. III amb la construcció d’una nova muralla de 18 km que incloïa els turons de l’Esquilí i del Pincio i la plana del Camp de Mart per la dreta del riu i per l’altra banda del riu fins el cim del Gianicolo, amb una població de prop del milió d’habitants, xifra mantinguda possiblement fins a l’època de Constantí. Amb la caiguda de l’Imperi començà una època progressiva de decadència, i durant segles la ciutat sofrí destruccions i pillatges. L’estada dels papes a Avinyó representà un fort revés, fins al punt que la ciutat al final del segle XIV tenia menys de 50.000 h. La Roma renaixentista es desenvolupà sobre l’emplaçament de l’antic Camp de Mart i ocupava el Viminal, l’Esquilí i els vessants del Pincio, amb una extensió equivalent a una tercera part de la limitada per les muralles de l’època d’Aureli. La promoció a capital estatal a final del segle XIX assenyalà una nova etapa del seu creixement, accelerat després d’acabada la Segona Guerra Mundial, sense oblidar el període feixista, marcat per la construcció de grans edificis i grans vies, com la de la Conciliazione (acabada el 1950), que dóna accés al Vaticà. Bé que a la darreria del segle XIX la ciutat s’amplià vers l’W, on fou construït a la dreta del riu el nou barri dels Prati, i fou recobrat l’Esquilí, a partir dels anys cinquanta el creixement s’orientà vers el S, l’E i el SE, principalment, on destaquen els barris d’EUR i on es troba també Cinecittà, tocant a la via Tuscolana.
Vista del conjunt del fòrum
© Fototeca.cat
Aquest desenvolupament urbà és reflex del seu creixement demogràfic. L’any 1870 Roma tenia 210.000 h, que duplicà al començament del s. XX per a passar a 650.000 el 1920 gràcies sobretot a la immigració de la Itàlia central i del Vèneto. El 1940 gairebé arribava al milió i mig i el 1960 assolia els 2,2 milions. L’estructura urbana és construïda per aurèoles concèntriques bastides a l’entorn de la que fou la Roma renaixentista papal, la qual es localitza en el meandre del Tíber i inclou també la riba dreta del riu o Trastevere, zona comercial i la que és més superpoblada. Dins aquesta àrea, s’hi troba l’estat independent del Vaticà. Un altre centre es troba en direcció a Porta Pia, zona on es localitzen els grans centres de l’administració, el Quirinal, ministeris i grans bancs i grans magatzems. Un altre centre comercial és el que s’estén entre la Piazza Venezia, la Porta Pia, la Porta del Popolo i l’estació Termini. Malgrat que Milà continuï essent el principal centre econòmic del país, són moltes les societats i empreses financeres del país que tenen la seu central a Roma. La major part de la població activa es dedica a funcions terciàries i és molt desenvolupat el sector comercial. L’activitat industrial és representada pel sector de la construcció, les indústries alimentària, tèxtil, cinematogràfica i química (farmàcia i cosmètics), arts gràfiques i també les construccions mecàniques. Roma és un gran nus de comunicacions tant terrestres com aèries i és escala de trànsit aeri amb el Pròxim Orient. Té els aeroports de Ciampino i el Leonardo da Vinci a Fiumicino, i el port d’Òstia. És un dels principals centres turístics del món. Important funció cultural: biblioteques (Nacional de Roma, Vaticana), instituts d’investigació històrica i arqueològica, ateneus pontificis. Centre d’ensenyament superior: Università degli Studi “La Sapienza”, fundada el 1303, Libera Università Internazionale degli Studi Sociali in Roma, el 1945. Seu d’organismes internacionals: FAO (Food and Agriculture Organization), INFAD (International Fund for Agricultural Development).
La història i el patrimoni artístic i cultural
Detall de la columna de Trajà
© Fototeca.cat-Corel
Des de la fi del segle IX, en què daten de les primeres restes arqueològiques del turó Palatí, l’origen i el desenvolupament de la ciutat de Roma fins al segle VdC són indestriables de la civilització i l’estat de la qual fou centre polític i administratiu i nucli irradiador en tots els ordres de la societat i la cultura (Roma). Després de la desaparició de la civilització romana, la ciutat prengué nou impuls com a centre de difusió i d’organització de l’església occidental. A mitjan segle VI Roma era, políticament, només una ciutat de l’imperi Bizantí, el qual tenia la seva seu occidental a Ravenna. La coronació de Carlemany (800) i les successives coronacions dels emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic li tornaren d’alguna manera la dignitat de capital imperial. A la baixa edat mitjana els pontífexs estigueren sovint en desacord amb el Comú romà i sovint, de grat o per força, abandonaren Roma; d’altra banda, el Comú, constituït el 1144, no tingué mai ni el poder ni l’esplendor dels altres comuns italians i decaigué definitivament després del període del papat d’Avinyó el 1377. El poder temporal dels papes prengué força i consistència de principat (segle XV), anàleg al dels altres principats italians, i Roma esdevingué capital dels Estats Pontificis i tornà a ésser un centre cultural i artístic com no ho havia estat des dels temps de l’antiguitat. El saqueig de Roma (1527) per Carles V posà terme al període de màxima esplendor dels Estats Pontificis, però no modificà la importància universal de la ciutat, seu del Pontificat, que més aviat s’accentuà en reforçar-se l’autoritat papal a l’època de la Contrareforma. La vida política de Roma es desvetllà a la fi del segle XVIII: ocupada per Napoleó (1789), aquest la convertí en segona ciutat del seu imperi, en conferir al seu fill el títol de rei de Roma. La restauració, amb el retorn de Pius VII (1814), marcà el començament d’un llarg període de repressió i de reacció. Amb l’actitud inicialment liberal de Pius IX (1846-78), Roma esdevingué centre del Risorgimento i, després del desacord que motivà que el papa fugís de Roma, fou proclamada l’efímera república romana (1849), governada per un triumvirat presidit per Giuseppe Mazzini. Pocs mesos després, els francesos, que havien acudit en ajut de Pius IX, la destruïren i restauraren el poder temporal del papa.
Pla de la Roma imperial
© fototeca.cat
Proclamat el regne d’Itàlia (1861), Roma n'era la capital necessària: conquerida per les tropes italianes (1870), esdevingué capital el 1871. El fet no fou acceptat pel Vaticà (Pius IX es tancà als seus palaus considerant-se presoner) fins el 1929 amb els pactes del Laterà, que reconegueren la sobirania del papa en el territori de la Ciutat del Vaticà. Bombardejada pels exèrcits angloamericans (1943) i alliberada de l’ocupació alemanya (1944), passà de la monarquia a la república (1946). El primitiu art romà, bàsicament de cultura etrusca, trobà una expressió eficaç en l’art del retrat (busts de bronze i de marbre). Amb les expedicions a Grècia i a Orient (segle II aC) arribaren a Roma una gran quantitat d’obres d’art gregues a vegades originals però al més sovint còpies, talment que es convertí en un museu d’art grec, amb predomini de l’hel·lenístic sobre el del període clàssic. A la fi de la república florí la pintura mural, semblant a la pompeiana. L’originalitat de l’art romà, però, es manifestà en l’arquitectura, que tingué la seva esplendor màxima a l’època de l’Imperi, amb la construcció i ampliació dels fòrums . Entre les obres que en resten, són remarcables els relleus de l’Ara Pacis Augustae, els que cobreixen la Columna Trajana i la Columna Aureliana , juntament amb els dels arcs de Titus, de Septimi Sever i de Constantí. Sorgiren noves i ardides formes constructives, sovint grandioses i colossals, amb el Panteó, el Colosseu, la Domus Aurea, les construccions de Domicià sobre el Palatí, els mercats de Trajà, el temple d’Adrià dedicat a Venus i a Roma (i les construccions de la vil·la Adriana), les termes de Caracal·la i de Septimi Sever, fins a les termes de Dioclecià i la basílica de Maxenci o la de Constantí. El coneixement de la topografia antiga de la ciutat millorà notablement els anys vuitanta i noranta. Al turó de l’Oppius hom realitzà una important restauració de la domus aurea (el palau imperial de Neró), i la zona dels fòrums imperials, particularment els de Cèsar i Trajà. Al fòrum de Cèsar s’hi descobriren les restes del temple edificat amb el botí de la guerra de les Gàl·lies, mentre que al de Trajà hi fou localitzat el sòcol de l’estàtua eqüestre de l’emperador i acabà la restauració del mercat. Al Palatí s’hi descobrí una gran domus d’època d’August i s’hi aprofundí el coneixement dels palaus imperials. Finalment, al Trastevere s’hi inicià l’exploració del gran port fluvial on arribaven les mercaderies procedents d’Òstia. La continuïtat amb l’art cristià es dóna en els relleus dels sarcòfags i la decoració mural, bé que amb un nou contingut. L’Orient bizantí influí l’art amb relleus, frescs i mosaics amb tendència a l’abstracte i al hieratisme, i alhora augmentava la intensitat de color. El darrer exponent (segles XII-XIII) fou l’art dels Cosmati. Les basíliques cristianes primitives (Santa Maria la Major, Santa Sabina, Sant Climent, Santa Agnès extramurs) conserven, en canvi, l’esquema de la basílica pagana. Aquestes característiques paleocristianes es mantingueren fins després del període carolingi. Únicament els campanars reberen la nova influència del romànic llombard; i és gairebé nul·la la influència del gòtic. El trasllat del papat a Avinyó (1305) i, sobretot, el Cisma d’Occident (1378-1418) representaren un període de decadència àdhuc artística.
Aspecte de la font Dei Quattro Fiumi, de Bernini, situada a la plaça Navona
© Antònia Sànchez - blogenmenorca
Cal esperar a la segona meitat del segle XV per a arribar al Renaixement, sobretot en l’arquitectura, en la pintura i en l’escultura. Durant el papat de Juli II i de Lleó X (segle XVI), les arts assoliren la màxima esplendor. Cal recordar els patis de Bramante, les habitacions i les llotges de Rafael i la volta de Miquel Àngel a la capella Sixtina. Tots tres treballaren també en la construcció de la basílica de Sant Pere del Vaticà. El saqueig de Roma (1527) marcà una pausa; però la recuperació fou molt intensa en connexió amb la Contrareforma, sobretot en la pintura manierista i en l’obra innovadora de Caravaggio. El barroc tingué el seu màxim exponent en Bernini. Gràcies a ell i als seus nombrosos deixebles, Roma prengué una fisonomia barroca. Altres arquitectes del segle XVII foren Pietro da Cortona, Carlo Rainaldi, Giaovanni Battista Soria i l’antagonista de Bernini, Francesco Borromini, a qui es deuen les esglésies de Sant'Ivo alla Sapienza, Sant'Andrea delle Fratte, San Carlo alle Quattro Fontane. L’arquitectura del segle XVIII tornà cap a equilibris clàssics: Roma es convertí en un centre del neoclassicisme, corrent que continuà fins més enllà de la meitat del segle XIX i que trobà el màxim exponent en Giuseppe Valadier, autor de la distribució de la Piazza del Popolo. En escultura cal destacar l’obra d’A. Canova. Fins al segle XIX fou el màxim centre mundial de formació artística, especialment gràcies a l’Accademia di San Luca. Molts artistes hispànics es formaren a l’Academia Española de Bellas Artes de Roma, fundada el 1873. A la fi del segle XIX Roma veié el treball dels arquitectes G. Koch, G. Calderini i G. Sacconi, mentre que la pintura trobà increment sobretot en les exposicions d’art, com més anava més nombroses, en què es reflectien totes les escoles italianes. Després de la Primera Guerra Mundial s’imposà el corrent de l’anomentat Novecento, mentre l’arquitectura era dominada per un pseudomonumentalisme que tingué per capdavanter Marcello Piacentini. Després de la Segona Guerra Mundial s’imposà un nou esperit en tots els camps, que féu sorgir realitzacions de moderna funcionalitat, com l’estació Termini i les grans instal·lacions esportives construïdes en ocasió dels jocs olímpics del 1960.
Roma com a centre musical
La música, a la Roma antiga, és coneguda únicament a través de descripcions, però no se'n coneix cap obra. Fortament influïda per la música grega, no sembla haver adquirit la importància de les altres arts, tot i que era present en la vida pública i en la privada. Cap a l’any 17 aC consta que fou cantat el Carmen saeculare d’Horaci per un cor de 27 nois i 27 noies; alguns emperadors, com Calígula i sobretot Neró, foren grans adeptes del cant. Alguns instruments tingueren una gran difusió, com l'hydraulos, mena d’orgue de vent accionat per la pressió d’aigua moguda per bombes manuals (citat per Ciceró), algunes varietats de la cítara i la lira gregues, el lituus o trompeta guerrera d’origen etrusc, etc. La música cristiana primitiva pressuposa l’existència prèvia d’una tradició religiosa musical. El papa Gregori I (590-604) donà nom al cant oficial de l’església romana (cant gregorià). Fou cèlebre la schola cantorum de Sant Joan del Laterà. Cap a la fi de l’edat mitjana Sixt IV reorganitzà la capella pontifícia (Capella Sixtina) i al segle XVI es destacà l’obra ingent de G.P. da Palestrina en el camp de la música religiosa; poc temps després, la cort papal acollia l’òpera i l’oratori (segle XVII) i Roma esdevenia un centre de primer ordre també en el camp de la música profana, prestigi que conservà fins més enllà de l’hegemonia de Milà i Nàpols (segles XVIII i XIX); els conservatoris de París (1803) i Brussel·les crearen el Premi de Roma com a beca per a llurs deixebles més remarcables.