gènere

Les llengües indoeuropees solen classificar els noms en dos o tres gèneres (masculí, femení i neutre); unes altres llengües, com algunes d’africanes, en tenen més de tres. En les descripcions lingüístiques, el gènere masculí és pres com a base (cas no marcat) i els altres són descrits amb referència a aquell (casos marcats). El gènere gramatical, fonamental en propietats formals, no sempre correspon al gènere natural, que es basa en la diferenciació sexual dels éssers animats i éssers inanimats, com fa la llengua anglesa només en la referència pronominal (he, she, it), que no presenta , d’altra banda, cap diferenciació de gènere gramatical. En català, el gènere natural (mascle/femella) i el gènere gramatical (masculí/femení) quan es tracta d’éssers animats solen anar associats. En canvi, molts substantius referents a éssers inanimats no tenen cap raó intrínseca per a pertànyer a un gènere gramatical determinat, si no és sovint llur atribució etimològica o tradicional al masculí o al femení. Alguns éssers animats solen tenir un sol gènere gramatical, masculí o femení, per a designar indistintament el mascle i la femella (rossinyol, mosquit, serp, oreneta, etc). En aquest cas, hom els distingeix posposant-los, respectivament, els mots mascle i femella. Alguns noms de cosa tenen accepcions distintes segons que siguin usats en gènere masculí o bé en gènere femení (el llum/la llum, el son/la son, el fi/la fi, el vall/la vall, el còlera/la còlera, etc). El gènere neutre, conseqüència racional de l’oposició entre éssers animats i éssers inanimats, té un valor molt diferent segons les llengües: en alemany, com en grec o en llatí, hi ha noms neutres enfront dels masculins i dels femenins, sense cap justificació objectiva, mentre que en català nomes hi ha restes d’aquest gènere en els pronoms això i allò i en llur representant feble ho, que més aviat que el que és inanimat, expressa el que és indeterminat, no explícit.