El fruit, mena de baies que reben el nom de panotxes, d’uns 20 cm de llarg i 8 cm d’ample, de superfície dura i tuberosa travessada per 5 o 10 solcs longitudinals, de color groc o ataronjat un cop madurs, contenen de 30 a 40 llavors, els grans de cacau, embolcades per una polpa mucilaginosa i disposades en cinc rengleres. És una planta intertropical, de terra baixa, que prefereix una temperatura mitjana anual òptima d’uns 25°C i que requereix que la mitjana de les mínimes diàries ultrapassi els 15°C. Necessita precipitacions superiors a 1.250 mm anuals i que la durada de l’estació seca no ultrapassi els tres mesos. El cacau s’adapta a gairebé qualsevol mena de sòl i tolera uns marges de pH molt amplis; l’òptim se situa a 6,5. Li cal ombratge, que pot ésser natural (per aclarida selectiva de la selva) o artificial (plantació de bananers i mandioques o eritrines i capoquers). La diversitat dels cacaus conreats és gran, i hi ha nombroses cultivars, amb les quals hom sol fer tres grups: els criollos, que són de fruit allargat, punxegut i de grans grossos, amb els cotilèdons blancs, i que eren els conreats antigament a Veneçuela i a l’Amèrica Central, els forasteros amazònics, de fruit arrodonit, llis i grans aixafats, amb els cotilèdons purpuris, originaris de l’alta Amazònia, i els trinitarios, molt polimorfs, amb caràcters intermedis dels anteriors i que podria ésser que tinguessin l’origen en hibridacions entre criollos i forasteros. Nombrosos paràsits i malures l’ataquen. Les malalties criptogàmiques més importants són la podridura negra de les panotxes, causada per Phytophthora palmivora, l’escombra de bruixa, produïda per Marasmius perniciosus, i diverses altres malures provocades per fongs putrefactius; també l’afecten algunes virosis.
El cacau com a producte comercial
Els europeus conegueren el cacau quan arribaren al continent americà. Els pobles indis, establerts des de l’istme de Tehuantepec fins al Darién, l’empraven alhora com a aliment i com a moneda; per contra, a l’Amèrica del Sud, a la zona de la conca del Magdalena i afluents de l’Amazones, era emprat per a la fabricació d’una beguda alcohòlica a partir de la polpa. Durant la colonització d’Amèrica hom establí plantacions a l’Amèrica Central; a partir del segle XVI s’estengué cap a les illes del Carib, i al XVII passà a les Filipines. Un dels llocs de conreu principals fou primerament Guayaquil, i posteriorment Caracas i la costa veneçolana, on a la fi de l’època colonial n'hi havia 30.000 ha plantades. Veneçuela, que n'exportava a Castella des del 1634, adquirí el màxim desenvolupament quan Felip V atorgà el monopoli del cacau a Caracas i Cumanara a la Compañía Guipuzcoana de Caracas (1728). Durant el segle XIX, el cacau arrelà a Sri Lanka i a Java, i el Brasil n'esdevingué el segon productor del món. Des del Brasil hom l’exportà a Bioko, i es difongué per tot l’Àfrica, que ha estat l’àrea més important del conreu (72,7% de la producció mundial en la collita 1967-68, que baixà al 63,3% el 1983). Els productors actuals més importants són la Costa d’Ivori (400.000 t [1983]), el Brasil (346.000 t [1983]) i Nigèria i Ghana (155.000 t i 140.000 t respectivament [1983]).