En conjunt, s’inclou en la lluita per l’equilibri de poder a Europa, i hi intervingueren els estats dels Habsburg d’Àustria i els dels prínceps alemanys. Fou originada per la crisi general que afectà els estats europeus durant el segle XVII, provocada pels obstacles que el desenvolupament del capitalisme trobava en les estructures feudals. La primera fase, anomenada bohemiopalatina (1618-25), s’inicià amb la insurrecció de Bohèmia i els estats de la casa d’Àustria contra el futur emperador Ferran II, de tendències absolutistes i catòliques. Els nobles bohemis elegiren rei l’elector Frederic V del Palatinat (1619), però les tropes de la Lliga Catòlica, sota el comandament de ‘TSerclaes de Tilly, posaren fi al regnat de Frederic i a les llibertats txeques en la batalla de la Muntanya Blanca (1620). Ferran II obtingué el control total dels seus territoris d’Àustria i Bohèmia. Per llur banda, els espanyols ocuparen el Palatinat renà. Començà aleshores l’anomenada fase danesa (1625-29), amb la intervenció de Cristià IV de Dinamarca, mogut per la rivalitat amb Suècia a la Bàltica i pel desig de supremacia danesa. ‘TSerclaes de Tilly derrotà els danesos en la batalla de Lutter (1626) i Cristià IV renuncià a intervenir a Alemanya (pau de Lübeck, 1629).
La intransigència de Ferran II, que promulgà l’edicte de Restitució (1629), provocà la continuació de la lluita. S'inicià aleshores l’anomenada fase sueca (1630-35). Gustau II Adolf de Suècia, amb el suport francès, intervingué en la lluita i vencé l’exèrcit imperial de Tilly a Breintenfeld (1631), mentre que els saxons —aliats amb els suecs— conquerien Praga (1631). L’emperador nomenà Wallenstein cap del seu exèrcit, i Gustau II Adolf fou mort en la batalla de Lützen (1632). Malgrat l’assassinat de Wallenstein, els suecs foren derrotats a Nordlingen (1634), i l’emperador signà la pau de Praga (1635) amb els prínceps alemanys. La derrota sueca donà pas a la fase francesa (1635-48). Richelieu declarà la guerra a Felip IV de Castella (1635); Ferran II hi respongué declarant la guerra a França (1636), i un exèrcit imperial, comandat per Ottavio Piccolomini, envaí el N de França. Però els suecs aconseguiren de refer la supremacia al N i al centre d’Alemanya, i les tropes franceses pogueren iniciar una campanya al S d’Alemanya (1638), que culminà amb l’ocupació de Rheinfelden, Friburg i Brisach. Les tropes castellanes foren derrotades per mar pels holandesos (1639), i les revoltes de Catalunya i Portugal obligaren la monarquia hispànica a limitar les seves obligacions fora de la península Ibèrica. La capitulació d’Arràs davant els francesos (1640) comprometé la posició hispànica als Països Baixos, i una contraofensiva en territori francès acabà amb la decisiva victòria francesa de Rocroi (1643).
Després d’una intensa activitat diplomàtica, s’arribà a la pau de Westfàlia (1648), que posà fi a la guerra; però la lluita entre la corona de Castella i França continuà fins el 1659 (tractat dels Pirineus). La victòria de l’exèrcit francès de Condé sobre l’espanyol a Lens (1648) fou compensada per l’esclat de la revolta de la Fronda (1649-53). La victòria es decantà cap a França a partir del 1655, amb la declaració de guerra a Castella per part d’Anglaterra. L’almirall britànic Robert Blake obtingué grans victòries navals a la Mediterrània i a la mar Carib (ocupació de Jamaica, 1655). Per terra, els francesos venceren a la segona batalla de les Dunes (1658), i l’ocupació de Dunkerque i de Gravelines trencaren la resistència hispànica. Pel tractat dels Pirineus (1659), que posà fi a la guerra, França obtingué el Rosselló i el N de la Cerdanya, l’Artois i nombroses fortaleses als Països Baixos i Luxemburg. Castella, a partir d’aleshores, perdé la seva categoria de gran potència europea. En realitat, cap dels dos blocs enfrontats en aquesta llarga guerra no triomfà d’una manera completa. La reacció feudal s’imposà en terres txeques i en una part d’Hongria, i el Sacre Imperi Romanogermànic restà definitivament fraccionat. En canvi, els països del N i de l’W d’Europa iniciaren una etapa de recuperació. La supremacia marítima i comercial de la Gran Bretanya i de les Províncies Unides sortí reforçada del conflicte. Des d’un punt de vista demogràfic, aquesta guerra significà una autèntica catàstrofe per a la majoria dels països de l’Europa central, no tant pel nombre de soldats morts en combat, sinó sobretot per les epidèmies que devastaren aquests països, afavorides per les males collites.
Les repercussions als Països Catalans
Les repercussions de la guerra dels Trenta Anys als Països Catalans foren molt directes, especialment al Principat de Catalunya. Les despeses militars dels primers anys del conflicte afectaren profundament la ja catastròfica situació financera de la corona castellana, i Felip IV de Castella i el seu valido, el comte duc d’Olivares, cercaren la manera de fer recaure una part d’aquestes despeses (i de l’esforç bèl·lic en armes i homes) damunt els països de la corona catalanoaragonesa, amb projectes com el de la Unión de Armas, que els catalans rebutjaren completament, fet que provocà la ruptura entre el Principat i el rei quan aquest abandonà les corts de Barcelona (1626). Els catalans, que no havien estat mai cridats a participar en les empreses castellanes quan aquestes eren pròsperes, i especialment la ciutat de Barcelona foren pressionats de maneres diferents — com en les amenaces relatives a l’afer dels quints (quint 5) que devia la ciutat a la corona—, però es defensaren gràcies a llurs constitucions, que els governants castellans conculcaren reiteradament fins a provocar una situació molt tensa. L’entrada de França de manera directa en la guerra dels Trenta Anys (1635) acabà involucrant-hi els Països Catalans, situats entre dues corones bel·ligerants: França i Castella; la invasió francesa del Rosselló oferí a Felip IV el pretext per a obligar els catalans a intervenir-hi militarment i a introduir tropes al Principat. Les friccions que en resultaren desembocaren en el rebuig, per part del Principat, de l’autoritat de Felip IV de Castella i la seva vinculació a Lluís XIII de França (1641), i en la guerra dels Segadors, que comportà, a la fi, el desmembrament del territori català (tractat dels Pirineus) i el prolongament de les lluites fins més enllà de la fi de la guerra dels Trenta Anys.
Fases de la guerra dels Trenta Anys