Fill d’una família originària d’Hispània, assolí, de molt jove, honors i càrrecs importants. Qüestor en 138-139 i cònsol el 140, es casà amb Faustina, filla d’Antoní, i en morir aquest, el succeí (161), juntament amb L. Aeli Ver (fins el 169). El 177 associà al tron el seu fill Còmmode.
Més abocat als treballs intel·lectuals i a la filosofia que no pas a les obligacions del govern, destruí la seva vida en la defensa de les fronteres de l’Imperi amenaçades. Combaté els parts a Armènia (fins el 166), els germànics (que en llurs invasions arribaren a Aquileia), els marcomans, els sàrmates, etc. Visità l’Orient i Grècia. A Lió hagué de reprimir (177) la influència dels cristians. Morí, víctima de la pesta, a les planes del Danubi.
Marc Aureli s’afilià a la doctrina del Pòrtic, i, avesat a la meditació, en la seva solitud moral adquirí l’hàbit d’interrogar-se, fent atenció a totes les seves accions. Així nasqueren els llibres Τà εις εαυτόν (“A si mateix”), unes pàgines en les quals resten reflectits els soliloquis de l’emperador, les sinceres meditacions sorgides en els moments de serenor de l’ànima. Amb una intensa emoció, són examinades minuciosament, a la llum de la doctrina estoica, les qüestions referents al natural i el sobrenatural, a la vida, la mort, la virtut i el vici. Són un conjunt de pensaments que mostren l’esforç continuat sobre ell mateix i contra ell mateix, un esforç presidit sempre per la màxima del “viure segons la natura”, que equival a viure segons la raó. Palesant modèstia, resignació i una alta pietat, la vida esdevé una dialèctica del món i de l’esperit (“una lluita, no pas una dansa”), en una visió que no escapa del pessimisme d’un Píndar o d’un Heròdot. Només el terrible misteri de la mort, sempre present, és evitat, per mitjà d’un procés de racionalització, que acabarà assumint-la com a fet “natural”. Llibre fonamental en la història del pensament occidental, ha influït les més diverses èpoques i els més diversos pensadors.