Formada per les províncies de Lleó, Zamora, Salamanca, Valladolid i Palència, de l’actual comunitat autònoma de Castella i Lleó. A la major part de la regió apareixen els materials paleozoics del sòcol, bé que a l’E aquest resta sota dipòsits argilosos, modelats en suaus ondulacions. El conjunt presenta un paisatge monòton, dominat per relleus residuals, en el qual alternen páramos pobres amb rics camps. Els relleus principals, a part el vorell muntanyós de la Meseta, són les muntanyes de Lleó, al N, en les quals l’Esla i els seus afluents han obert llurs valls, i els Arribes del Duero, blocs fallats i tallats pel Duero i els seus afluents. És característica del clima de Lleó la continentalitat, amb hiverns molt freds i estius relativament càlids; la temperatura mitjana de gener és de 2,5 °C (no són rars els mínims absoluts que ultrapassen els -10 °C), i la de juliol, de 22 °C. Les precipitacions són escasses, concentrades a la primavera i la tardor; a les zones més baixes són de l’ordre dels 300 mm anuals, mentre que als sectors muntanyosos són de 500 a 1.000 mm. A excepció de la depressió d’El Bierzo, al NW, regada pel Sil, la xarxa hidrogràfica lleonesa és tributària del Duero, el qual hi rep dos dels seus afluents més importants (l’Esla i el Tormes).
Lleó és una de les regions menys poblades de l’Estat espanyol, amb una densitat de població inferior a la meitat de la mitjana de l’estat (30 h/km2). La seva població, en gran majoria rural, ha tingut un creixement molt moderat al llarg del segle, però ha minvat els últims deus anys, a causa de l’emigració —més de 15.000 h emigraren el 1973— i del baix creixement natural, atès l’envelliment de la població, amb uns índexs de natalitat dels més baixos d’Espanya. Les ciutats no són més que grans mercats rurals, a excepció de Salamanca i Lleó, que, amb funcions administratives i culturals, han experimentat un considerable increment. L’agricultura és la base de l’economia lleonesa: hom conrea el 41,2% de les terres, 634.730 ha de les quals es dediquen a cereals; el blat ocupa el primer lloc. De menys importància són l’ordi i el sègol. Els conreus de regadiu, per als quals s’aprofita l’aigua de l’Esla, l’Orbigo i el Tormes, són dedicats sobretot a bleda-rave sucrera, patates, hortalisses i llegums (mongetes). La vinya es troba al sud (Tierra del Vino). La cabanya ramadera és d’1.545.159 caps d’ovins, 469.220 caps de porcins i 421.055 caps de bovins (1973). L’activitat industrial és representada per la producció d’energia elèctrica, gràcies al gran complex hidroelèctric instal·lat al Tormes, el Duero i l’Esla (centrals de Villalcampo, Ricobayo, Castro, Saucelle, Aldeadávila). A Béjar resten fàbriques de l’antiga tradició tèxtil. Al nord, hom explota algunes mines de carbó, que alimenta la central tèrmica de Ponferrada, ciutat on han estat creades indústries químiques i metal·lúrgiques.