califat de Còrdova

La proclamació del califat fou precedida d’un període (756-929) d’independència política, però no religiosa, anomenat emirat de Còrdova. Quan la dinastia omeia de Damasc fou exterminada (750) pels nous califes abbàssides, el príncep ‘Abd al-Raḥmān aconseguí d’alliberar-se de la matança i, després d’una curta estada al nord d’Àfrica, pactà amb els iemenites de la península Ibèrica que eren a l’oposició, travessà l’estret de Gibraltar (756) i enderrocà el poder constituït. ‘Abd al-Raḥmān I es proclamà sobirà de tot Al-Andalus i adoptà, a la mesquita de Còrdova (773), el títol d’emir, fins aleshores utilitzat pels governadors provincials. Bé que trencà, així, el lligam polític que unia Al-Andalus amb el califat, no gosà atribuir-se el títol califal i reconegué encara la dependència religiosa amb l’únic califa de l’islam. De fet, però, la situació política no canvià gaire: com que les comunicacions eren lentes i les distàncies molt llargues, els governadors provincials, malgrat ésser nomenats pels califes de Damasc, ja eren gairebé independents; la novetat d’'Abd al-Raḥmān I consistí a instituir, per primera vegada, una entitat política que, sense trencar el lligam religiós comú a tots els musulmans, s’organitzava independentment de la resta del món islàmic. D’altra banda, el califat abbàssida, massa ocupat a mantenir-se, principalment a Ifrīqiyya, no arribà a representar en cap moment una amenaça seriosa per al nou règim omeia establert a la península Ibèrica, compost en bona part per esclaus, fàcils d’obtenir en les lluites contra els francs en la Marca Superior (intent fracassat de Carlemany de conquerir Saragossa el 778, i les expedicions musulmanes a Narbona el 793 i el 841, i a Barcelona el 828). Més tard, aquest exèrcit fou ampliat amb soldats mercenaris, fet que permetia que el poder de l’emir fos independent dels seus súbdits, conjunt heterogeni de races i tendències (Al-Andalus) sovint en lluita entre elles o contra l’autoritat de l’emir (insurreció de Toledo i del raval de Còrdova durant el regnat d’al-Ḥakam I). Bé que hi continuaren les revoltes interiors, l’emirat cordovès semblava ja sòlidament establert en temps d’Abd al Raḥmān II i el país gaudia d’una gran prosperitat: la cort, emmirallant-se en el model de Bagdad, assolí una gran esplendor cultural i artística. Mantingué relacions comercials amb el califat oriental, on vitjaren diversos estudiosos andalusins, alhora que literats i metges orientals arribaven a Al-Andalus i contribuïren, així, a la seva orientalització. Però l’estructura política de l’emirat encara era feble: si fins a la mort d’Abd al-Raḥmān II les insurreccions havien estat nombroses i de tipus urbà, més tard la inestabilitat passà a les marques, on els governadors sovint aconseguiren una independència efectiva de la cort cordovesa. Al nord, una família d’origen visigot s’enfrontà amb l’emir i constituí un regne propi (Banū Qasī), aliat sovint amb els monarques cristians. Semblantment s’esdevenia a la Marca Inferior (independència parcial de la regió de Mèrida i Badajoz sota ibn Marwān), on sorgí un seriós perill representat pel muladí ‘Umar ibn Ḥafṣūn, que es féu fort a Bobastro (880). Ibn Ḥafṣūn donà un caràcter nacionalista a la seva revolta en contra de la forta orientalització cordovesa, i àdhuc intentà de fer-se nomenar emir de Al-Andalus pel governador abbàssida de Kairovan durant el regnat d’'Abd Allāh, però fracassà en convertir-se (899) al cristianisme. Quan ‘Abd al-Raḥmān III pujà al poder (912) els desordres interns s’agreujaren per l’amenaça del regne de Lleó i del nou poder fatimita d’Ifrīqiyya. La seva tolerància religiosa li valgué les simpaties dels mossàrabs, i gràcies a llur ajuda derrotà Ordoni II i Sanç de Navarra a Valdejunqueras (920), alhora que sotmetia els rebels de l’interior (presa de Bobastro el 928 i derrota d’ibn Marwān el 930). Contra els intents expansionistes fatimites reivindicà els seus drets com a descendent dels califes omeies i s’anomenà (929) amsr al-mu'mīnīn, instituint, així, el califat de Còrdova (929-1031).

L’atribució del títol califal per part d’'Abd al-Raḥmān III no fou dirigida contra el califat abbàssida, sinó que constituí un intent d’aconseguir la supremacia cordovesa, sostinguda en una fonamentació teològica, enfront dels incipients regnes del nord d’Àfrica, sorgits de la desmembració de Bagdad. Si durant el regnat d’'Abd al-Raḥmān III Al-Andalus assolí la major prosperitat econòmica de la història musulmana peninsular, en temps del seu fill i successor, al-Ḥakam II, s’hi desenvoluparen, a més, les activitats intel·lectuals i artístiques (art andalusí), i Còrdova esdevingué el centre cultural més important de tot l’Occident. Després de la seva mort (976) era difícil d’imaginar la ràpida decadència en què caigué el califat al començament del segle següent. Hišām II heretà el poder quan era encara un infant, i el govern passà a les mans de la família amirita, gràcies a les intrigues d’ibn Abī ‘Amir (Almansor). Aquest gran polític i estrateg reinstaurà les fructuoses asseifes a terres cristianes (saqueig de Barcelona el 985, de Santiago de Compostel·la el 997, etc.) i estengué la seva sobirania als berbers del Magrib. L’habilitat més gran d’Almansor i del seu fill i successor, ‘Abd al-Malik Yūsuf al-Muẓaffar, fou la de respectar i mantenir en tot moment la dignitat nominal del califa, el qual aconseguiren d’allunyar de la política. A la mort d’al-Muẓaffar (1008) s’inicià un període de funestes intrigues que precipitaren la ruïna de Al-Andalus, on mancà una autoritat central que pogués mantenir l’ordre al país.

Després de la mort d’Hišām II (que fou destituït durant un any) sorgiren diversos líders, provinents de les nombroses faccions sorgides pel conglomerat racial de Al-Andalus, els quals pretenien de restablir el poder central i reivindicar la dignitat de califa. Sis omeies ocuparen en poc temps el califat, i també tres membres de la família berber hammudita. De fet, malgrat que hom continuà mantenint la ficció califal, les ciutats més importants de Al-Andalus ja tenien un govern més o menys independent. I així, un consell de notables reunit a Còrdova decretà (1031) l’abolició del califat i establí un consell d’estat. La unitat, ja pràcticament inexistent des del 1009, fou trencada del tot i s’inicià el període anomenat dels regnes de taifa.

Cronologia del califat de Còrdova