saxòfon

En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna de llengüeta senzilla i tub cònic. La família dels saxòfons comprèn instruments de diverses mides, que van del sopranino al contrabaix, concebuts per a ser usats en bandes militars i en l’orquestra i que actualment s’empren en estils de música molt variats (música clàssica, jazz, rock, etc.). La patent original d’A. Sax incloïa catorze instruments dividits en dos grups: orquestrals i de banda. Els instruments d’orquestra s’afinaven en fa i do alternativament, mentre que els de banda ho feien en mi♭ i si♭. El grup orquestral tingué una existència curta i, a la fi, el grup en mi♭ i si♭ acabà imposant-se. La família actual consta de set membres: sopranino (mi♭), soprano (si♭), contralt (mi♭), tenor (si♭), baríton (mi♭), baix (si♭) i contrabaix (mi♭). Tots són instruments transpositors i s’escriuen en clau de sol. El més emprat en música clàssica ha estat el saxòfon contralt, mentre que en el jazz és habitual l’ús de diversos membres de la família.

Morfologia i tècnica

Saxòfon contralt

© Fototeca.cat/ Idear

El saxòfon es desmunta en tres peces: l’embocadura o bec, a la qual va fixada la llengüeta; el tudell, peça superior de l’instrument on s’encaixa el bec, i el cos, que inclou un pavelló molt obert i la culata. Els saxòfons soprano i sopranino són rectes, mentre que en els més grans el pavelló es corba cap endavant donant origen a la forma més característica de l’instrument. El cos inclou de divuit a vint-i-un forats, que s’obturen mitjançant l’ús de claus accionades per un complex mecanisme d, anelles i palanques. Originalment de fusta i actualment d’ebonita, metall o materials plàstics, l’embocadura incorpora la llengüeta senzilla, de canya, subjecta amb una abraçadora metàl·lica. La seva forma i les seves dimensions -com també la forma i mida de l’embocadura- són essencials per a la sonoritat de l’instrument ja que, en gran part, en defineixen les característiques: un petit canvi en un dels seus paràmetres altera notablement la qualitat del so. Excepte en els saxòfons sopranino i soprano -que són rectes-, el tudell està torçat cap a l’instrumentista formant angle recte, i l’encaix amb el cos es fa gràcies a una junta de suro. En els saxòfons barítons i baixos, el tudell presenta un plec per a reduir-ne la mida. La digitació es basa en el sistemaBöhm. La segona octava fa servir les mateixes digitacions que la primera, amb l’ajut de la clau d’octava. L’extensió original del saxòfon prevista per Sax anava del si2 al fa5, però, en acabar la seva patent, els constructors francesos l’ampliaren fins al si♭2 i alguns fins al la2, allargant el tub i afegint-hi una clau. Actualment, amb l’ajut d’una llengüeta dura i l’ús de digitacions especials, els saxòfons poden emetre notes del registre sobreagut fins a sobrepassar en una octava i mitja l’extensió original. Gràcies al seu tub sonor obert i ample, el timbre i l’afinació poden ser fàcilment modulables per un intèrpret avesat. El seu so és ample i de timbre molt variable (des de sonoritats dolces i vellutades fins a sons roncs i metàl·lics), amb un ventall dinàmic notable. A l’igual del clarinet, és un instrument d’una gran agilitat mecànica, cosa que el fa especialment apte per a ser emprat com a instrument solista.

Història

Saxòfon tenor

© Fototeca.cat/ Idear

Al començament de la dècada del 1840, Adolphe Sax cercava un instrument de vent que, segons les seves pròpies paraules, "pel caràcter de la seva veu es pugui aproximar als instruments de corda, però que tingui més força i intensitat". El nou saxòfon -un saxòfon baix- fou presentat el 1841 en l’Exposició de la indústria a Brussel·les, i l’any 1844, a París. El 1845, una decisió ministerial introduí dos saxòfons en les bandes de música militars franceses. La Revolució del 1848 en provocà l’exclusió, però el 1854 un decret reorganitzà les bandes, i hi incorporà vuit saxòfons. La primera patent del saxòfon data de l’any 1846, com ja s’ha dit. El nou instrument s’estengué per tot Europa -excepte Alemanya- i Amèrica, utilitzat sobretot en la música de banda.

L’any 1857, Sax s’encarregà de la classe de saxòfon per a alumnes militars creada al Conservatori de París. El 1870, però, fou clausurada per motius econòmics, cosa que provocà sens dubte un cert retard en el desenvolupament d’aquest instrument i del seu repertori. Fins al començament del segle XX el saxòfon només aparegué en comptades ocasions com a part integrant de l’orquestra. El primer compositor que l’emprà fou Jean-Georges Kastner en Le Dernier Roi de Juda (1844), seguit d’autors com Jules Massenet, Vincent d’Indy i, sobretot, Georges Bizet (L’Arlésienne, 1872). Entre els saxofonistes francesos destacats de l’època cal recordar M. Souallé i H. Wuille. El repertori de saxòfon del principi del segle XX deu molt a Elise Hall, saxofonista d’origen francès que visqué a l’Amèrica del Nord. A Boston -a través de l’Orchestral Club-, Hall es dedicà a programar obres en què ella feia de solista. Encarregà vint-i-dues partitures, escrites i estrenades entre el 1900 i el 1918, entre les quals cal citar el Choral Varié, opus 55, de Vincent d’Indy, la Rapsodie de Claude Debussy i la Légende, opus 66, de Florent Schmitt. L’instrument esdevingué familiar al públic de concerts nord-americà gràcies a la música simfònica i a les bandes militars o civils com la Sousa Band. Cap al final de la dècada del 1910, es feu molt popular: se’l podia sentir tant en les orquestres simfòniques com en les de ball, circ o music-hall, a les sales de concerts o al carrer. Un gran saxofonista d’aquesta època fou Rudy Wiedoeft, destacat intèrpret de música lleugera. En créixer la popularitat del saxòfon augmentà el nombre de composicions simfòniques i operístiques que l’incloïen. M. Ravel, per exemple, l’usà en la instrumentació que feu de Quadres d’una exposició, de M. Musorgskij, i en el seu Bolero. Altres obres que cal destacar en aquest sentit són La création du monde, de D. Milhaud, Rhapsody in Blue, de G. Gershwin, la Primera simfonia d’A. Copland, Die Dreigroschenoper (’L’òpera de tres rals’, 1928), de K. Weill, o la Suite del ’Tinent Kijé’, opus 60, de S. Prokof’ev.

Saxòfon baríton

© Fototeca.cat/ Idear

La Segona Guerra Mundial provocà un alentiment en el desenvolupament del saxòfon. En aquesta època sobresurten especialment dos saxofonistes: Marcel Mule i Sigmund Rascher. Amb Mule es reprengué la classe de saxòfon al Conservatori de París acabada la guerra. Com a concertista, l’any 1936 fundà el Quatour de Saxophones de París, per al qual compongueren obres autors com A. Glazunov o J. Rivier. Sigmund Rascher, alemany que s’establí a l’Amèrica del Nord, fou conegut a partir dels anys trenta. Emprà a fons el registre sobreagut de l’instrument, en nombrosos concerts a Europa, Amèrica i Austràlia, i aconseguí interessar en el saxòfon compositors com Alexander Glazunov (Concert en mi♭), J. Ibert (Concertino da Camera) o P. Hindemith. Un altre solista nord-americà important d’aquest temps fou Cecil Lesson.

A partir del virtuosisme solístic, el saxòfon amplià el seu repertori. Entre les obres simfòniques de després de la Segona Guerra Mundial cal mencionar l’Ebony Concerto, d’I. Stravinsky, l’òpera Magdala, d’H. Villa-Lobos, la Simfonia núm. 6 de R. Vaughan-Williams i algunes obres de P. Boulez, L. Berio, K. Stockhausen, K. Penderecki, E. Denisov o L. de Pablo. Entre els concerts per a saxòfon, a més dels ja esmentats d’A. Glazunov o J. Ibert, s’ha de recordar la Fantasia (1948), de VillaLobos, o elConcerto piccolo (1977), d’E. Denisov. Pel que fa a la música de cambra, el saxòfon fou usat -en formacions instrumentals diverses- per H. Villa-Lobos, A. Webern, L. Nono o H. Tomasi, entre d’altres. En aquest gènere, la formació més important és el quartet de saxòfons, amb multitud d’obres escrites expressament, entre les quals destaquen el Quartet en si♭ de Glazunov o el Quartet de F. Schmitt. Entre les obres per a saxòfon i piano sobresurt la Sonata (1970) de Denisov, títol de referència. Al llarg de la segona meitat del segle XX, la tècnica de l’instrument experimentà una gran evolució tot incorporant nous recursos d’execució, com ara el soroll produït per la percussió de les claus en tapar i destapar els forats, els glissandi de diversos tipus, l’ús de microintervals o d’acords, la pràctica de cantar i tocar simultàniament, els atacs explosius o slaps, la respiració continuada, etc. Algunes obres d’aquesta època que caldria destacar són la Sonata ja esmentada de Denisov, Tre pezzi (1961), de G. Scelsi, Sequenza IXb (1980), de L. Berio, el Concerto, opus 41 (1981), de R. Muczyński, Quartz (1983), de F. Rossé, Astray, opus 50, d’Horacio Radulesco, del 1984, o Concerto, de Myriam Marbé, del 1986. Pel que fa a compositors catalans, cal esmentar el Concert per a saxòfon i orquestra (1967), de Lluís Benejam, els quartets de Salvador Brotons (Planyiment, 1980) i Jordi Cervelló (Shoshanna, 1980) i la Peça per a 12 saxòfons (1998), de Ramon Porter.

Entre els intèrprets que es poden mencionar del final del segle XX hi ha Daniel Deffayet, Claude Delangle, Georges Gordet, Jean-Marie Londeix, Frederick Hemke o Eugène Rousseau. Dels catalans cal destacar Adolf Ventas i Miquel Bofill, tant pel vessant interpretatiu com pedagògic. Especialment remarcable és el gran nombre de quartets de saxòfons existents en l’actualitat. Els pioners en aquesta especialitat foren el quartet de M. Mule, citat anteriorment, el Rascher Saxophone Quartet i l’anglès Krein Quartet.

El jazz

En el període de Nova Orleans, caracteritzat per la música sincopada i el ragtime, el saxòfon pràcticament no s’emprava. L’instrument s’incorporà a la música de jazz arran de la marxa dels músics cap a Chicago o Nova York, al mateix temps que apareixien els primers enregistraments discogràfics. La concepció de la big band, que incloïa seccions de cada instrument, fou un motor per al desenvolupament del saxòfon en el món del jazz. Però fou en l’art de la improvisació on es mostrà com un instrument insuperable, gràcies a la seva agilitat i unes possibilitats sonores tan grans que permeten un so individualitzat a cada intèrpret. En aquest sentit han fet història saxofonistes com Sidney Bechet i John Coltrane (saxòfon soprano); Johnny Hodges, Charlie Parker, Ornette Coleman o Paul Desmond (saxòfon contralt); Coleman Hawkins, Lester Young, Stan Getz o Sonny Rollins (tenor), i Harry Carney o Gerry Mulligan (baríton).

Bibliografia

Complement bibliogràfic