Vida i obra literària de Virgili
Nascut d’una família de la petita burgesia, potser d’ascendència etrusca, estudià a Cremona, Milà i Roma (54); però sempre, dins els ambients més il·lustres, es presenta com un camperol fidel als seus orígens, amic de la senzillesa i de la solitud, modest, tímid, de temperament malaltís, d’esperit sensible, pessimista, ple d’una simpatia il·limitada que fa extensible a tota la natura.
La seva vida és molt poc coneguda (unes Vitae novel·lesques dels temps de Neró i dels Flavis són força sospitoses); els seus trets autèntics, molt escassos, cal pouar-los en la seva obra i en algunes citacions ocasionals dels escriptors coetanis o una mica posteriors. Gairebé totes les dades fixades aquí són hipotètiques: Virgili no sentia cap inclinació per a exercir la carrera oratòria; preferia la companyia espiritual dels filòsofs (Plató, Pitàgores, els epicuris) i dels poetes. Potser la seva precocitat com a poeta pot ser rastrejada en alguna peça del recull anomenat Appendix Vergiliana (títol donat al segle XVI al conjunt d’obres menors atribuïdes tradicionalment a Virgili). Vers el 48 es degué traslladar a Nàpols, prop del filòsof epicuri Siró; en morir aquest, n’adquirí l’heretat, però tornà al seu país nadiu (44), on freqüentà el cercle d’alexandrinistes locals (P. Alfè Varus, G. Corneli Gal), format entorn d’Asini Pol·lió. Gràcies a aquestes amistats i al seu propi medi social, sembla que reeixí a sostreure les seves possessions de la confiscació de terres decretada a favor dels veterans d’Octavi (43); però, després d’un nou repartiment (40), les degué perdre, a canvi d’una indemnització, i abandonà definitivament la seva província i anà a viure a Roma, on ja s’havia introduït en el cercle de Mecenes i d’Octavi, i més assíduament a la Campània. Octavi li procurà una masia prop de Nàpols, potser a Nola. Fou aquí, en aquest mas, o a la casa de Nàpols, on visqué en pau, al seu grat, i creà la seva obra, lluny dels esdeveniments que ensagnaven l’època. Des d’aleshores la seva biografia es confon amb la seva història literària, fruit d’una enorme erudició (històrica, mitològica, filosòfica, científica), d’una inspiració elevada i d’una pregona sensibilitat poètica. L’evolució d’aquesta obra (Les bucòliques, Les Geòrgiques i l’Eneida) és prou neta. Situat primer en la línia de l’art alexandrí, el poeta canta a Les bucòliques (44-43) els pastors i els camperols; però, darrere el teló convencional, ja batega la inquietud de la terra; és el poeta de la nova generació: s’ha fet amic d’Horaci i el recomana a Mecenes. El 38 la situació política ha canviat: n’és afectat i, d’acord amb el pensament d’Octavi, escriu Les Geòrgiques (37-30), sota el mestratge d’Hesíode i d’Arat, per tal de contribuir a una obra de restauració social i menar els romans cap a l’agricultura, posant-los davant els ulls l’epopeia del treball. Mentrestant, Octavi ha imposat arreu la pau, ha instaurat l’Imperi i ha revifat el sentiment de la romanitat: el poeta, en celebrar amb l’Eneida (30-19) els orígens troians de l’urbs i de la família imperial, lliura als nous ciutadans el poema de l’eternitat de Roma. Bé que l’obra havia despertat una gran expectació, ell no en restava satisfet, i decidí de traslladar-se a Grècia i a l’Orient per tal de conèixer els llocs on es desenvolupa prop de la meitat de l’epopeia. Emmalaltí, però, i es trobà a Atenes amb August, que tornava d’inspeccionar unes províncies orientals. Aquest el persuadí d’acompanyar-lo a Itàlia, i poc després morí. Les seves despulles foren dutes a Nàpols i foren inhumades dins un sepulcre, que durant molts anys fou visitat com un santuari.
Poeta nacional, incomparable intèrpret de l’ànima romana, model de la poesia i de la llengua llatina, veritable “pare d’Occident”, Virgili es convertí de seguida en un clàssic. Els seus imitadors, comentaristes i traductors han estat innombrables; per la seva espiritualitat (sobretot pel messianisme de la IV bucòlica), el reivindicaren els cristians; el Baix Imperi el convertí en poeta oficial, i l’edat mitjana en féu un màgic i conferí valor al·legòric o profètic als seus poemes. Dant fou el primer a restituir-li la fesomia d’"altíssim poeta”. Del Virgili màgic medieval hom té a Catalunya una mostra en la faula Frayre de joy e sor de plaser. Però Virgili no fou un dels escriptors distingits per l’afecció clàssica que l’humanisme introduí en les lletres catalanes, tot i les reminiscències o citacions que se’n troben en Cerverí de Girona, Bernat Metge, Felip de Malla, Romeu Llull i Roís de Corella. Hom té notícies d’un resum de l’Eneida redactat al segle XV, però no n’hi ha cap traducció. Cal arribar a la Renaixença i als temps moderns per a trobar presències directes i constants del poeta. Carles Riba inaugurà l’hexàmetre català amb la seva versió de Les bucòliques (1911). Llorenç Riber, el poeta català més virgilià, traslladà les seves tres obres en decasíl·labs catalans (1917-1918). M. Garcia i Silvestre traduí l’Eneida (1916); també l’ha publicada, en hexàmetres, Miquel Dolç (1958), el qual ha incorporat tota l’obra de Virgili a la col·lecció de la Fundació Bernat Metge: Bucòliques (1956), Geòrgiques (1963) i Eneida (en quatre volums, 1972, 1975, 1977 i 1978).
Virgili i la música
Contràriament a la major part de la poesia de l’antiguitat grecoromana, l’obra de Virgili no sembla haver estat mai cantada o bé recitada amb acompanyament musical. El ritme, la rima i l’eufonia en la recitació són els únics elements que, a tot estirar, poden ser considerats anàlegs a una composició musical. Sí que tenen una certa importància, en canvi, les referències a instruments musicals en l’obra les Bucòliques, èglogues en les quals el poeta idealitza la vida al camp. L’esment de diverses menes de flautes és una part essencial de tota la simbologia associada al gènere bucòlic, i l’evocació de determinats estats d’ànim es fa avinent, sovint, a través de l’al·lusió a algun d’aquests instruments. Ha estat suggerit, també, que en determinats passatges l’efecte sonor dels versos pretén imitar les tonalitats que s’aconsegueixen amb aquestes flautes. La significació de Virgili per a la música occidental, però, cal cercar-la en el mite de Dido i Enees, episodi narrat en el quart llibre de l’Eneida i que, convenientment adaptat d’acord amb les circumstàncies i l’autor, ha donat lloc a un gran nombre de versions operístiques, entre les quals destaca molt especialment Dido and Aeneas (1689), de Frank Purcell. D’altra banda, el 1724 Pietro Metastasio publicà Didone abbandonata, text que més o menys modificat segons el cas fou la base, tot al llarg del segle XVIII i els primers anys del XIX, d’un gran nombre d’òperes de diversos autors, com ara Tomaso Albinoni (1725), Baldassare Galuppi (1740), Giovanni Paisiello (1794) i Saverio Mercadante (1823). El 1903, Déodat de Séverac estrenà la suite orquestral Didon et Enée. Alguns fragments de l’Eneida també han rebut tractament musical i han donat lloc a diferents composicions, com és el cas del llibre II, utilitzat per Héctor Berlioz en La prise de Troie i Les Troyens à Carthage (1856-58). Cal esmentar a més Vergili Aeneis, de Gian Francesco Malipiero (1946), i la versió de Mykola Lysenko (1910), basada en la paròdia que feu Ivan Kotljarevskij, clàssic de la literatura ucraïnesa, de l’original de Virgili.