Creta

Constitueix una regió administrativa de Grècia, dividida en quatre nomoí : Càndia, Canea, Lasíthion i Réthymnon. La capital és Càndia. És de forma allargada d’oest a est: té 260 km de longitud i uns 60 d’amplada. El relleu és muntanyós, format per tres massissos calcaris separats per depressions, paral·lels a la costa meridional. D’oest a est hi ha el mont Levkà (2 452 m), l’Ida (2 456 m) i el Diktē (2 148 m). La plana costanera més gran és la de Messarà, a la part meridional. La costa meridional és abrupta i espadada, i la septentrional és retallada per profundes badies. El clima és mediterrani, molt sec; les precipitacions, molt irregulars, són més abundants al nord (700 mm anuals) que al sud. La hidrografia és molt pobra a causa dels fenòmens càrstics i de les escasses precipitacions anuals; cal destacar-ne solament el riu Gero. La garriga és el principal tipus de vegetació. L’evolució demogràfica recent es caracteritza per un lent creixement fins el 1961 (0,7% anual), i d’aleshores ençà manifesta un petit descens. La densitat de població és de 60 h/km 2 ; la regió central i la septentrional són les més poblades. Les activitats econòmiques principals són la ramaderia (bestiar oví i cabrum) i l’agricultura (cereals, vinya, olives, cítrics, fruita, llegums, tabac). La indústria hi és poc desenvolupada i solament hi destaca l’alimentària. Els jaciments de ferro, zinc, plom, manganès, lignit i coure, malgrat llur riquesa, hi són poc explotats. El turisme ha crescut durant els darrers anys i constitueix una nova font de recursos. L’illa de Creta era escala obligada en la navegació medieval que es dedicava al comerç amb Llevant, especialment amb Xipre. Des del s XIII hi ha constància documental del comerç català amb l’illa, centrat en la ciutat de Càndia, en la qual hi hagué consolat de catalans proveït regularment del 1433 al 1519. El primer poblament conegut és de l’època neolítica, datat a Cnossos dels mil·lennis VI i V aC. Després hi hagué una civilització autòctona, coneguda actualment amb el nom de minoica (minoic), de fet la primera cultura important de la Mediterrània. Hom la coneix sobretot a través de les troballes fetes als palaus de Cnossos, Faistos, Hagia Triada, etc. Les influències micèniques procedents del continent grec es manifesten a partir del 1400 aC, quan hom adoptà el sistema d’escriptura anomenat lineal B i la llengua grega. Durant les grans invasions a Grècia, caigué sota el domini dels doris, vers els anys 1100-1000 aC, i es convertí en una part del domini dòric amb centre al Peloponès. S'hi establí un govern semblant al d’Esparta, amb hegemonia dels invasors; una part de la població indígena fugí a les muntanyes. Fou un assenyalat centre artístic a l’època de l’art arcaic grec. Durant l’època clàssica, a partir del s VI aC, en començà la decadència. Fou conquerida pels romans del 69 al 67 aC i convertida en província romana, sovint unida a la Cirenaica. En els primers temps de l’era cristiana Creta visqué un llarg període de foscor. El 823 l’illa fou conquerida per musulmans andalusins, els quals hi establiren una república islàmica que s’acabà amb la reconquesta de Creta pels bizantins (961). El 1204 esdevingué possessió de Venècia i fou convertida en centre de monocultura de vinya i cotó. L’opressió veneciana provocà revoltes constants i àdhuc que els cretencs fessin costat a la invasió otomana (1644). La caiguda de la capital, Càndia (nom donat, a més, a tota l’illa durant l’edat mitjana), en poder dels turcs (1669), obrí un nou període de la història de Creta, vinculada des d’aleshores a un imperi decadent. El sentiment patriòtic ressorgí al s XIX sota la forma de la unió a Grècia; després de la insurrecció del 1897, la intervenció de les grans potències hi imposà un règim autònom (els catalans hi enviaren amb aquest motiu un important Missatge al Rei dels Hel·lens), però un cop d’estat dels partidaris de l' enosi (1908) declarà la unió a Grècia, acomplerta definitivament després de la guerra grecoturca de 1912-13. Al maig del 1941 fou conquerida pels alemanys —en la primera operació de paracaigudistes de la Segona Guerra Mundial (batalla de Creta)—, que l’ocuparen fins a la darreria del 1944.