Octa de Kent
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 500 (Gregorià)  |
| Mort | 543 (Gregorià) (42/43 anys) |
| rei de Kent | |
| 516 – 534/540 | |
← Oisc | |
| Activitat | |
| Ocupació | governant |
| Família | |
| Família | Oiscingues |
| Fills | Eormenric de Kent |
| Pare | Oisc o Hengist |
Octa (o Octha) va ser un rei anglosaxó de Kent, possiblement el tercer d'aquest reialme. Les fonts d'informació són contradictòries sobre el parentiu que va tenir amb altres reis: podria ser fill de Hengist o d'Oisc; o també podria ser el pare d'Oisc o el d'Eormenric. Les dates del seu regnat tampoc estan clares, pot ser que governés del 512 al 534 o del 516 al 540. Malgrat estar envoltat d'incertesa, Octa va crear impacte en la memòria històrica dels britans, els quals esmenten els seus fets en diversos textos.
Fonts primàries d'informació
[modifica]En la Crònica anglosaxona, una de les fonts documentals més importants del segle IX que ofereix informació sobre aquest període, només diu que va succeir al seu pare Oisc.[1] En canvi, sí que esmenta Hengist i diu que Oisc era fill seu. Per la seva part, Beda, en la Historia ecclesiastica gentis Anglorum escrita vers l'any 731, diu que Octa era «fill d'Orric, sobrenom d'Oisc» i que era net de Hengist.[2] En canvi, en manuscrit de Vespasià, escrit al segle IX i pertanyent a la col·lecció de la Biblioteca Britànica, diu que Octa era fill de Hengist i pare d'Oisc.
Octa també està present en la Historia Brittonum, escrita al segle ix, segons la qual, Hengist, que s'havia establert a Britànnia amb el consentiment del rei brità Vortigern a canvi del seu suport per lluitar contra els pictes, va fer venir els seus fills Octa i Ebusa per unir-se al seu exèrcit. Octa i Ebusa van atacar el país dels pictes, com se'ls havia demanat.[3] A la mort de Hengist, Octa va ser rei de Kent.[4] En alguns manuscrits d'aquest text hi ha llistes de genealogies dels reis anglosaxons i en la dels reis de Kent Octa consta com a successor de Hengist i pare del següent rei, Ossa.[5]
Literatura posterior
[modifica]Octa apareix en l'obra de Geoffrey de Monmouth, Historia Regum Britanniae, escrita al segle xii. La primera part de la narració sembl una còpia directa de la Historia Brittonum, mentre que les escenes següents no es troben en cap altra font i se sospita que podrien ser invenció de l'autor. Com en la Historia Brittonum Octa arriba a Britànnia amb el seu pare amb el consentiment de Vortigern.[6] Però després, Vortigern és deposat pel veritable rei dels britans, Aurelius Ambrosius (l'històric Ambrosi Aurelià), que captura a Hengist i el fa executar. Octa lidera els seus homes cap a York i segueix atacant els britans ajudat pel seu parent Eosa.[7] Aureli assetja York i finalment Octa es rendeix. Negocia una treva segons la qual als saxons se'ls permetrà estar al nord de Britànnia, com a vassalls d'Aureli.[8] Quan Aureli mor, Octa i Eosa consideren que el pacte ja no té validesa i tornen a atacar. El nou rei, germà d'Aureli, Uther Pendragon, condueix les seves tropes contra els saxons i els derrota en un atac sorpresa fet durant la nit. Octa i Eosa són fets presoners però després aconsegueixen escapar i se'n van capt a Germània. Temps desprésornen amb un gran exèrcit, Uther els surt a l'encontre i en la batalla Octa i Eosa morin.[9]
Octa podria ser un dels personatges de la literatura artúrica gal·lesa, l'anomenat Osla Ganivetgros,[10] encara que aquest personatge també se'l podria identificar amb Offa de Mèrcia.[11] Aquest Osla figura en dos contes medievals en prosa, Culhwch i Olwen (v. 1100) i El somni de Rhonabwy (s. XII o XIII). En el primer, és un membre dels cavallers del rei Artús, la seva arma es diu "l'ampla i estreta de Bronllavyn", que té prou amplada com per fer-la servir com a pont.[12] Osla després participa en la cacera del gran porc senglar Twrch Trwyth, durant la qual gairebé s'ofega quan la funda de la seva arma s'omple d'aigua.[13] En el segon conte, Osla és un adversari d'Artús els quals lluiten a la batalla de Badon.[14]
Octa també és esmentat en la llegenda de Tristany i Isolda, relacionada amb la llegenda artúrica.[15]
Referències
[modifica]- ↑ Hughes, 2007, p. 240.
- ↑ Beda, Historia ecclesiastica gentis Anglorum, llibre II, capítol 5
- ↑ Historia Brittonum, capítol 38
- ↑ Historia Brittonum, capítol 56
- ↑ Historia Brittonum, capítol 58
- ↑ Geoffrey de Montmouth, Historia Regum Britanniae, llibre VI capítol 13
- ↑ Geoffrey de Montmouth, Historia Regum Britanniae, llibre VIII capítol 6
- ↑ Geoffrey de Montmouth, Historia Regum Britanniae, llibre VIII capítol 8
- ↑ Geoffrey de Montmouth, Historia Regum Britanniae, llibre VIII capítol 18
- ↑ Reno, 1996, p. 195.
- ↑ Gantz, 1987, p. 19.
- ↑ Gantz, 1987, p. 144—145.
- ↑ Gantz, 1987, p. 174.
- ↑ Gantz, 1987, p. 183.
- ↑ Elliott, 2011, p. 75.
Bibliografia
[modifica]- Elliott, Anna. Sunrise of Avalon: A Novel of Trystan & Isolde. Simon and Schuster, 2011.
- Gantz, Jeffrey. The Mabinogion. Nova York: Penguin, 1987. ISBN 0-14-044322-3.
- Hughes, David. The British Chronicles, Volum 1. Heritage Books, 2007.
- Reno, Frank D. The Historic King Arthur: Authenticating the Celtic Hero of Post-Roman Britain. McFarland, 1996.