Mola, la

Mola, la GEO Part de Formentera que s’eleva en una plataforma rodejada pel mar a l’est de l’illa i on se situa el poble de la Mare de Déu del Pilar.

La Mola té una extensió de 17,5 km2, de la qual cinc parts de sis, o sigui 14 km2, formen un conjunt pràcticament pla i lleugerament inclinat de sud a nord. La parròquia de la Mare de Déu del Pilar inclou, a més de les dues véndes de la Mola —sa Talaiassa i es Monestir—, les dues des Carnatge i de ses Clotades, de la part baixa de l’istme que l’ajunta amb la resta de l’illa. La superfície total de la parròquia és de 21,4 km2. Segons el cens de l’any 2004 tenia 924 habitants.

Geografia

El territori de la Mola es troba limitat per penya-segats d’altura variable en tot el seu perímetre, llevat del tram de baix de sa Pujada comprès entre es caló de Sant Agustí i la platja des Copinar.

Geològicament, l’altiplà resulta d’un aflorament de calcàries tortonianes elevades al miocè superior, similars als que constitueixen els dos altres promontoris de Formentera, el cap de Barbaria i la punta Prima. Segons el que suggereix el seu nom, la Mola té un relleu poc accidentat.

S’hi accedeix arribant al km 15 de la carretera general PM-820 que a partir d’allí condueix, amb tres trams quasi rectilinis i plans, al far situat poc després del km 19 de la mateixa carretera. A pocs metres del km 15, passat el pont que franqueja el torrent d’en Gerra, a 150 m d’altitud exactament, s’aixequen a mà esquerra els primers murs de les terres planes de la Mola.

Aquestes terres apareixen també per l’altre costat de la carretera, prop de can Costa i can Miquel des Bosc, i s’eleven cap a migjorn gradualment fins als 195 metres de sa Talaiassa. Des d’aquest punt culminant de tota l’illa de Formentera, i per delimitar en el mapa la part plana de la Mola, es pot traçar una línia recta que ajuntaria aquest cim amb la punta Roja, al sud d’aquesta línia, el relleu general s’inclina més o menys abruptament fins a la costa; al nord, la inclinació és molt més suau però també regular des dels 190 metres de la zona dita sa Britja, que rodeja sa Talaiassa, fins als 100 m des Camp o els 75 de la punta de sa Creu.

La Mola consta, doncs, de tres parts ben diferenciades, que són les dues véndes de l’istme; el galter que, a partir d’una línia que uneix es caló de Sant Agustí amb es Copinar, s’eleva cap al torrent d’en Gerra i la Talaiassa per ponent i migjorn i, finalment, l’altiplà, voltat de penya-segats a mestral, tramuntana, llevant i migjorn.

Les véndes de l’istme, es Carnatge i ses Clotades, dibuixen en el mapa un rectangle gairebé perfecte de 2.750 metres per 1.500 vorejat de platges a migjorn i una costa baixa més rocosa a tramuntana. El seu relleu mitjà, al voltant de 12 metres sobre el nivell del mar, és uniforme i s’eleva lleugerament en dunes emboscades as Arenals i devers la urbanització coneguda com Maryland, on l’arena acumulada ateny una alçada de 40 metres.

El contrafort inclinat que flanqueja la Mola a mestral, ponent i llebeig, anomenat globalment sa Pujada, té forma de mitja lluna, les puntes de la qual se situen al km 15 de la carretera 820 al nord, i al port de s’Estufador al sud. Allí, el pendent és bastant més suau que la llera molt abrupta del torrent d’en Gerra o davant es Mirador i s’estira encara més quan es puja a la Talaiassa des de la platja des Copinar.

Carretera, senderes, camins, petites torrenteres i torrents estrien tot aquest galter desproveït de gairebé qualsevol replà i enterament cobert d’una densa vegetació l’any 2004. Els majors accidents del terreny se situen al vessant de migjorn, on les tres ratlles paral·leles dels torrents des Arbocers, de sa Grava i de sa Talaia baixen en línia recta des de la cota 150 de l’altiplà. El torrent des Serverar, a poca distància a llevant de s’Estufador, més curt, forma un efímer paisatge de gorja encaixonada i de geologia complexa.

A cada punta de la mitja lluna de perfil inclinat que s’anomena sa Pujada, s’estén una zona intermèdia abans que el penya-segat esdevengui l’única configuració de la costa de la Mola. De la mateixa manera que ho fa a partir de s’Estufador i fins al racó des Vell Marí, el relleu que adopta la línia de costa a la zona de sa Cala fins a la punta de sa Palmera s’aproxima de forma molt progressiva a la línia vertical.

En ambdues àrees, el terreny, fortament inclinat, és constituït de materials de despreniment fixats per la vegetació i vorejat de blocs rocosos de tota grandària dipositats al nivell del mar.

El que resta de costa entre aquestes dues zones —llevat de la part de cala Codolar— són uns vuit quilòmetres de penya-segats verticals, d’una alçada mitjana de cent metres.

Partint del far, punt divisori de les dues véndes de l’altiplà, i seguint cap a tramuntana es constata l’abaixament progressiu de l’alçada del penya-segat i l’altitud de la Mola passa de manera gradual dels 120 metres del puig des Far als 75 de la punta de sa Creu. Amb l’excepció d’uns rars cingles, el relleu, força sinuós, de la línia de costa entre aquestos dos indrets no presenta més que un únic accident remarcable, constituït per la desembocadura dels torrents de sa Fontanella i d’en Jai, la confluència dels quals té lloc a pocs metres del punt on les aigües vessen al mar, a una altura d’una trentena de metres.

Per a l’observador, el paisatge de la part alta del penya-segat és marcat allí d’una escolladura profunda i sobtada, que s’observa gairebé al mateix moment d’atènyer-ne la vora.

El relleu general de la zona roman planer en la seua inclinació iniciada al nivell del punt geodèsic de can Ferrer (136 m), a un quilòmetre i mig de l’esmentada desembocadura, i dels 126 m des Monestir, zona triangular que, malgrat la seua escassa fondària, es pot considerar la conca d’alimentació dels dos torrents.

A la punta de sa Creu, la costa de tallserrat de calcària grisa canvia bruscament de direcció i inicia la seua línia recta, orientada de nord-est a sud-oest, que uneix la punta amb el racó des Caló. L’alçada d’aquesta façana de mestral de la Mola es manté uniforme i crea així el perfil més recognoscible del promontori major de Formentera vist des de la part baixa de l’illa i també des d’Eivissa.

A la zona de sa Cala, la vora superior de l’altiplà es va desfent sota l’efecte de l’escolament de les aigües pluvials recollides al torrentó d’en Simonet i al desguàs que hi ha baix dels grans terços de can Ferrer Vell, can Baixero i can Blaiet; sa Cala és un pla inclinat fet d’esllavissades de terra i roca, en el qual l’erosió és més o menys regulada per la vivacitat de la vegetació. Dos abaixadors escarpats arriben a trobar-hi pas cap a l’antic i fràgil lloc d’amarra, molt exposat als atacs de l’onatge i de les lliscades de terreny, i gairebé abandonat l’any 2004.

Pel que ateny al racó de sa Pujada, al primer angle que fa la paret de roca abans d’orientar-se cap a ponent, l’espadat no passa dels 50 metres d’alt aproximadament i des d’aquest punt va perdent en el seu últim quilòmetre tota la seua alçària. La roca mateixa perd també aquí la duresa que tenia fins al racó per convertir-se en el marès arenós propi de la zona antigament dunar de sa Pujada.

La meitat meridional de la costa de la Mola començant des del far, punt més oriental de l’illa, conforma l’arc de cala Codolar, que uneix en direcció sud-oest la punta de sa Ruda amb la punta Roja. Roques rodolades fins a la mar, colades de grava i de terra rogenca tallades per torrenteres imprecises, penyals i coves conformen el paisatge de l’erosió al qual s’afegeix el vessament d’aigües superficials de l’altiplà a la part central de la cala. Allí, davant can Pep Puig, els dos torrentons d’en Simon i d’en Puig canalitzen l’evacuació de les aigües pluvials d’una àmplia porció de pla i fan dues lleugeres bretxes sinuoses en el gruix de l’estrat calcari superior molt dur, que es deixa dissoldre.

Seguint una perfecta orientació est-oest, la costa sud de la Mola és rectilínia en els 4,5 km que duen de la punta Roja al caló des Ram. L’espadat gairebé vertical que sobrevola el mar amb els seus 100 metres d’altitud acaba al racó del Vell Marí, però la vora de les terres planeres i conreades de dalt ha deixat ja de correspondre quasi amb la línia de costa com és encara el cas de cala Codolar.

Des dels terços i tanques de can Pep Talaies, a una alçada de 120 m, o de can Rita a 130 m, el relleu ha començat a inclinar-se cap al sud.

A partir dels torrents Fondo i de ses Bassetes, la franja de terreny inclinat cap a la mar es fa cada vegada més ampla per donar pas a una costa baixa dominada pels boscos que cobreixen el pendent que comença, després de s’Estufador i dels torrents, a dir-se de sa Pujada. Abans d’arribar-hi, es franqueja el torrentó des Foc, precedint el torrent Fondo. Malgrat el seu nom, el llit d’aquest torrent no representa un accident geogràfic d’importància, però dóna lloc a tot un grup de topònims, com en una antiga vénda de la Mola, i s’enfonsa abruptament en una gorja poc profunda, de gairebé uns dos-cents metres de llarg, per acabar en la roca viva, a mitja altura del penya-segat.

Passades les taules rocoses usades des d’antic i conegudes com ses Pesqueres Altes, la vora de la mar, de poca fondària a partir d’allí, és alternativament de còdols, grava o arena gruixuda i l’onatge hi diposita, en els pocs metres de franja litoral, taulons, troncs d’arbres sencers, algues i els residus plàstics esdevenguts habituals des de les últimes dècades del s XX. Hi desemboquen torrentons de relleu poc pronunciat, el més considerable dels quals és el de ses Pesqueres Altes, seguit d’est a oest pel de sa Cova i el de ses Mates. Penyes caigudes de dalt el pendent convertides en illots i, sobretot, la poca profunditat d’un sòl marí constituït en front escullós del que podria ser una platja impedeixen l’accés marítim a la costa.

L’excepció notòria en aquest sentit és el port de s’Estufador, antic i molt actiu punt d’aprovisionament dels habitants de la Mola fins als anys trenta del s XX; només els precaris abrics des Ram i del caló des Mort, una vinya i un olivar aïllats arran de mar al torrent de sa Talaia i des Serverar i vestigis dispersos d’activitat carbonera confirmen la precària activitat humana en aquest litoral de l’illa. De fet, les dificultats d’accés tant des de mar com de terra i la poca estabilitat dels pendents per construir-hi, el mantenen apartat del desenvolupament.

Aquest desenvolupament, fenomen lligat a l’aparició del turisme, es manifesta immediatament on les roques del caló des Mort i des Copinar deixen pas a l’arena de la platja des Arenals, punt de començament del gran arc arenós de Migjorn que ajunta el cap de Barbaria amb la Mola. El volum de la gran duna assenyalada allí pels primers llibres de navegació del s XX va veure’s molt reduït pels inicis de la construcció amb morter de ciment els anys 70 d’aquell segle i, després, per l’elecció del mateix emplaçament per a l’edificació del complex hoteler de l’Hotel La Mola i Maryland. Malgrat això, els corrents marins i aeris continuen dirigint allí, al peu mateix de la pujada de la Mola, l’arena viva de la badia sud de Formentera.

Relleu perifèric i hidrologia

L’estudi de la hidrografia de la Mola i la del seu relleu són difícilment separables, ja que les úniques modificacions a la uniformitat de l’altiplà són justament i únicament produïdes per la fluència de les aigües pluvials i la seua evacuació en forma de torrents.

El punt culminant de la Mola, i de l’illa de Formentera, a 195 metres d’altitud, és situat a l’extrem oest de l’altiplà i domina de molt prop la part baixa de sa Pujada, l’aglomeració des caló de Sant Agustí i l’istme de ses Clotades.

Si s’observen els dibuixos successius de les zones corresponents a les cotes de 180, 150 i 130 metres, es veu clarament que la disminució més forta de l’alçada de la part plana de la Mola s’opera segons les dues direccions paral·leles: d’una banda, a la costa nord orientada cap a la punta de sa Creu i, d’altra banda, a la costa sud en direcció a la punta Roja.

Aquestos dos eixos més marcats de la baixada d’altitud donen lloc a les incisions més acusades dels torrents bessons de sa Fontanella i d’en Jai a tramuntana, i del torrent Fondo i de ses Bassetes a llevant. Entre aquestos dos punts, els desguassos no alteren més que uns pocs metres el perfil general de la vora del penya-segat; és el cas del torrent d’en Jaume Maians, entre la punta des Llençó i la punta d’Estrips, o del torrent d’en Toni Puig, prop de la Xíndria, a l’extrem llevant de l’illa.

El traçat en el mapa de la línia corresponent a la cota dels 130 m observat des del punt geodèsic de can Ferrer (136 m) fins a la cala Codolar reprodueix de forma exacta i paral·lela el perfil de la costa de l’illa entre la punta de sa Creu i la punta des Far (vegeu el mapa de corbes de nivell i hidrologia).

En resum, el relleu interior de la Mola és planer i uniformement inclinat cap a les puntes de tramuntana i llevant. Dins aquesta uniformitat, es poden, amb tot, distingir unes inflexions causades essencialment per la circulació de les aigües pluvials a la seua superfície.

Es Canal és la petita i ampla vall que comença a l’altura de can Pere Talaiassa, a 160 metres d’altitud, i que baixa cap al replà, distant un quilòmetre, que separa cas Moliner de can Rita, a la cota 135. Quan arriba al pujolet on s’aixeca la casa coneguda com es Torrent Fondo, es divideix a banda i banda d’aquesta elevació en dues torrenteres. Una d’elles forma, al vessant de migjorn, els dos llits dels torrents Fondo i de ses Bassetes. L’altra, que continua segons el seu eix inicial, alimenta també el torrent Fondo i s’estén suaument cap als boscos de la punta Roja.

El mateix fenomen d’ondulació a la vora de l’altiplà, però més perifèric, es presenta a la part de llevant de sa Talaiassa, a l’interval que separa can Josep de can Vicentet. Com en el cas del canal de Can Pere, per aquí també les aigües pluvials no absorbides per les terres planes desborden el cantell de l’altiplà i s’evacuen gairebé verticalment al lloc dit sa Torrentera, per formar el torrent de sa Talaia.

Cal dir que tant en els dos casos suara esmentats, com a la zona de les praderies de sa Cala o a llevant, a la gran clariana des Camp i can Miquelet, vers les puntes des Llençó i la Xíndria, la circulació global de l’aigua es fa a través de terres conreades i sota control del geni agrícola dels pagesos. La canalització dels fluxos, el manteniment dels murs de contenció o la cavada de veritables sèquies, com es troba a can Rita, asseguren l’aprofitament òptim del recurs hídric pluvial, combinat amb la minimització dels danys lligats a les precipitacions.

El clima

És difícilment distingible el règim climàtic de la Mola de Formentera del de la resta de l’illa. És a dir, es defineix com de tipus mediterrani càlid-semiàrid, amb temperatures d’hivern suaus i caloroses a l’estiu i pluges poc abundants, concentrades a la primavera i la tardor.

L’aïllament de la Mola, pel fet de ser la part més alta d’una illa i no rebre influència o protecció de cap altre relleu pròxim, la fa un cas singular de submissió quasi total a les manifestacions atmosfèriques que es presenten a la zona sud de l’arxipèlag Balear. Gairebé cap de les seues parts habitades pot dir-se menys o més exposada als vents dominants, que són de llevant, bufen humits i solen anunciar pluges, o del quadrant nord a l’hivern.

A causa de la seua altitud mitjana de 140 metres, la pluviometria de la Mola és més acusada que a la part baixa de l’illa i se situa, des de mitjan s XX, a l’igual de les elevacions del cap de Barbaria i Portossalè, al voltant dels 450 mm de precipitació anual.

Les temperatures de les véndes de ses Clotades, de sa Pujada i del vessant de migjorn de l’altiplà són del mateix ordre que a la resta de l’illa, entre 17 i 18° C de mitjana anual. A la part alta de la Mola, són d’un grau inferiors per la diferència d’altitud i la major circulació d’aire a la superfície.

Pel que fa a les aigües subterrànies, com a tota l’illa de Formentera, hi ha a la Mola la presència d’una capa freàtica al nivell del mar, cosa que explica la dificultat d’emprendre, a la seua altitud, perforacions per extreure aigua. Malgrat això, un primer intent de cavar un pou va ser engegat devers 1980 prop de can Pep Portes, a la cota 172, en un ambiciós projecte d’abastir els nous establiments hotelers des Arenals. L’alta graduació de sal registrada a l’aigua i greus problemes tècnics obligaren a suspendre l’experiment. La darrera dècada del segle XX, un vesí de la zona de can Xomeu Sord, a una altitud de 130 metres, obtengué un rendiment satisfactori de les seues extraccions, malgrat una salinitat elevada de l’aigua. Cal esmentar també els dos pous dels quals són dotades les instal·lacions dels hotels La Mola i Maryland, perforacions que, a més dels seus propis edificis, proveïen d’aigua, a través d’una xarxa municipal de distribució, el nucli urbà des caló de Sant Agustí.

Més prop de la vora del mar existeixen, a la punta des Martinets des Ram, el pou de s’Aigua Dolça, el pouet de Cala Llenya i l’històric pou des Verro, prop del racó des Caló. La cova de s’Aigua, al vessant de ponent des torrent Fondo; la cova de s’Aigua d’en Pep Talaies, a la punta Roja; les quatre sènies de ses Clotades i de can Maians i els nombrosos pouets d’hort de can Carles i can Barber constitueixen la curta llista dels punts de proveïment d’aigua dels habitants d’antany a la Mola.

Els sòls, composició, vegetació

Amb les fotos aèries de l’altiplà es pot establir clarament la situació i la proporció de terres conreades comparades amb la cobertura boscosa de la Mola.

Tota la zona de sa Pujada, com s’ha dit abans, està emboscada, així com l’istme i tota la franja dunar de ses Clotades. Més cap a l’interior d’aquesta zona, on es conserven mitja dotzena d’hisendes, una petita vall molt fèrtil perforada de nombrosos pouets i sènies centenàries, va descrivint una mitja lluna entre els pins de can Barber, passa davant can Carles i voreja l’aglomeració des caló de Sant Agustí fins a la mar. És una de les rares i de les més antigues explotacions agrícoles de regadiu a Formentera i el primer lloc de l’illa on es va experimentar amb èxit el cultiu amb hivernacle.

D’altra banda, parcel·les properes, com can Blai o can Pins, dedicades tradicionalment al cultiu de cereals, comencen des de les últimes dècades del s XX a veure’s ocupades per pins bords i savines que en modifiquen l’aspecte i l’ús de forma probablement irreversible.

A la vénda des Carnatge, entre la mar i les terres conreades que voregen la carretera principal, existeix una franja de garriga i brolla on creixen, sota el vent salat de tramuntana, romaní, frígola i uns pocs exemplars de savina. Una zona longitudinal del mateix tipus es presenta a l’altra banda de l’istme, a Migjorn, entre les platges i els primers pins que cobreixen la línia de dunes. A l’interior del pinar, el sotabosc es compon de l’habitual conjunt de romaní, ginebre, argelaga, murta, mata, etc.

Pel que fa a la part alta de la Mola, el procés d’abandó és menys visible que baix, ja que les terres ancestralment cultivades ho són encara a principi del s XXI. El creixement d’arbres bords a tanques del vessant sud de sa Pujada, de la punta Roja i de la part perifèrica de tramuntana i gregal de l’altiplà afecta antigues àrees dedicades al pasturatge, l’explotació de la llenya i l’extracció de pedra de construcció i de calç.

Aquesta vegetació es remunta a una època anterior a la del canvi motivat per l’aparició del turisme i no va representar una disminució de les superfícies dedicades al cultiu alimentari. Aquestes terres de la Mola són globalment bones i en conjunt es consideren sovent com de fertilitat superior a les de la part baixa de l’illa; són de color més roig, de profunditat suficient i amb poca ponderositat. Llevat d’unes àrees dolentes i reduïdes de la punta Roja, de la banda de llevant del puig des Far o de la punta de sa Creu, es pot dir que la quasi totalitat de la superfície de la plataforma es troba cultivada. Almenys ho estava encara a principi dels anys setanta del s XX i es manté a principi del segle XXI el costum de llaurar les millors terres.

Al llarg de la carretera principal i dels grans camins del pla de la Mola, creixen abundants tofes de pericó (Hypericum perforatum); més espectaculars a la tardor i a l’hivern són les mates de cepell (Erica multiflora) que juntament amb la mata, el ginebró i el pi bord està repoblant una porció cremada el 1986 per un incendi a sa Pujada, entre can Campanitx Vell i la mar. El seguiment científic que es realitza sobre aquesta zona ha detectat també l’aparició d’alguns exemplars d’arbocer.

Cal esmentar a la vegetació pròpia de la Mola l’abundància de porrassines i, als tallserrats de la façana de mestral, la presència del palmer bord o margalló, de la col de penya, de l’herba penyalera i de la saxifraga, descoberta a sa Pujada per primera vegada a les Pitiüses el 1919.

Moltes de les zones perifèriques i de torrents estan o han estat també explotades. Les tècniques agrícoles d’aprofitament dels pendents i vessants engorjats hi procuren uns exemples reeixits de conreus en ecosistemes reduïts no tan freqüents a la resta de l’illa de Formentera. És el cas dels horts i fruiters escalonats a can Pep des Torrent, a la ribera de ponent i al fons del torrent de sa Fontanella i també de l’endegament del baix curs del torrent de sa Talaia, on es construí un pont i on creixen figueres i garrovers. L’aigua acumulada a les fondes basses del llit rocós permetia el reg d’aquestos arbres i de la immediata vinya des Ferrer, propera a la mar per migjorn, acuradament paredada.

El tram inferior del torrent des Serverar, confluència de diversos braços imprecisos, dóna lloc a un paisatge excepcional de barranc; també s’hi ha canalitzat el llit i s’hi han edificat un pont, un corral, un cisternó i els bancals necessaris per a quatre fileres d’oliveres, la més llarga de prop de 100 metres. Tot això s’anà abandonant progressivament a partir de la darreria del s XX.

A la part més alta del torrent de sa Talaia, un tram ben recolzat de sendera baixa a les seues basses rocoses que servien d’abeurada per al bestiar de can Josep i de punt de proveïment quan el pagès feia de carboner o traginava pedra de calç al forn per tot aquest vessant de sa Pujada. A la part baixa dels camps de can Jai, on comença a formar-se un braç afluent del torrent d’en Jai, s’ha excavat de la roca mateixa el volum necessari per fer-hi créixer, en terra aportada, moniatos, tomateres i possiblement plançons de vinya, amb una tècnica poc coneguda a Formentera.

En un estret cingle d’accés molt incòmode, en la verticalitat dels antics amarradors de migjorn de sa Cala, dos vells ametllers reverdeixen cada any contra l’espadat, arrelats als pocs metres de terra retenguts per una penya.

A sa Britja, davall de can Xomeu Petit, dins una tanca de murs molt gruixuts que pareix resseguir la llera incipient d’un torrent orientat cap a llebeig, creix encara, romput pel seu propi pes, un arbocer més que centenari; probablement aribà d’Eivissa, ja que no es coneix cap exemplar de la seua grandària a Formentera; les seues llavors es varen escampar al llarg del torrent i es varen reproduir abundantment sobre els 1.500 metres dels vessants menys assolellats del seu curs, motiu pel qual l’indret rep el nom de torrent des Arbocers.

Les degradacions de l’espai

Pel que fa a l’estat de conservació dels sòls, cal distingir clarament la part alta de la Mola de la de les dues véndes de l’istme, sobretot a la vénda de Migjorn, on el desenvolupament lligat a la indústria hotelera s’ha basat en les condicions excepcionalment favorables del medi. La presència a la costa sud d’una línia ininterrompuda de platja, ampla i profundament adossada al cordó de duna, va constituir l’atractiu primordial de la clientela apareguda a principi dels anys setanta del s XX. L’absència d’obstacles en el relleu del terreny arenós que cobreix la meitat meridional de l’istme hi va permetre l’accés fàcil així com el traçat, poc perjudicial per a l’entorn, d’unes poques vies noves cap al mar.

L’impacte ocasionat per l’edificació, entre 1970 i 1973, del complex hoteler constituït per l’Hotel La Mola i el Club Maryland es pot qualificar de controlat i sobretot molt circumscrit a la zona de 25 hectàrees que ocupa aquesta ciutat de vacances. Totalment autònoms, llevat del proveïment elèctric i la recollida municipal de fems, els dos centres gaudeixen d’equipaments que permeten la producció d’aigua potable i el reciclatge dels productes líquids i sòlids resultants de la depuració, que s’utilitzen per a l’enjardinament de la zona. En haver optat per l’horitzontalitat del model arquitectònic, la seua construcció, no excessivament massiva, no va significar una modificació substancial de l’entorn ni la destrucció de la coberta vegetal.

Una desviació asfaltada pels volts de l’any 2000 de la carretera principal al seu quilòmetre 11 condueix a un altre grup de petites unitats hoteleres estiuenques situades vora les platges de Migjorn. Aquí també es pot dir que l’impacte ambiental és mínim i la gestió de l’explotació turística relativament equilibrada. L’estacionalitat de les activitats, reduïdes a sis mesos de l’any, fa que la pressió exercida sobre el medi ambient es mantengui feble.

La promulgació de lleis i dels diversos plans d’ocupació dels sòls va fer que el creixement urbanístic es mantengués a un nivell moderat i sostenible. La construcció de residències secundàries per a estrangers es limita a unes parcel·les de pinar pròximes as caló de Sant Agustí, a la part baixa de sa Pujada o a les dunes de migjorn.

És prop d’aquesta zona situada entre la clotada d’en Jover i el litoral que, des de mitjan dècada dels anys seixanta del s XX, s’ha excavat un gran areny. Sobre unes sis hectàrees i a una profunditat mitjana de deu metres, es va extreure la matèria primera necessària per a gran part de les obres de construcció realitzades a Formentera. L’abril de 2004, el fiscal del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears va ordenar-ne el tancament.

Una de les primeres mesures de protecció documentada va tenir lloc a la fi dels anys vint del s XX, quan es va dur una important campanya de reforestació de la gran duna des Arenals, que a poc a poc anava envaint els boscos i fins i tot amenaçava les terres conreades. Promoguda pel Distrito Forestal d’aquell temps, es va tractar, amb la participació dels vesins afectats, de sembrar plançons de pi a la part mòbil de la duna que havia començat a posar en perill l’estat de la massa forestal, font de proveïment del combustible domèstic primordial d’aleshores.

L’estat de conservació de l’espai físic a l’altiplà de la Mola es caracteritza pel baix nivell de penetració dels efectes de la revolució turística viscuda a la part baixa de l’illa. En dóna fe la integritat manifesta del paisatge rural i el ritme molt lent de les seues modificacions al llarg dels darrers decennis del s XX.

Cal dir que aquesta integritat no és més que una aparença que disfressa l’abandó gairebé generalitzat de l’agricultura. El cultiu de les terres es troba, en aquest període, en mans de gent d’edat en la seua gran majoria i solament tres o quatre agricultors dels 150 o 160 que hi havia quaranta anys abans dediquen el conjunt de la seua activitat quotidiana al conreu, la cura dels animals domèstics i la producció tradicional pagesa.

Poblament

Fins ben entrada la segona meitat del s XX, la densitat de poblament va ser idèntica a la part alta i baixa de la Mola. A cada una de la cinquantena de cases edificades a la fi del segle XVIII, sobre una superfície mitjana de 400 tornalls (aproximadament 20 hectàrees), vivien de 6 a 8 persones. El cens parroquial de l’any 1799 compta unes 306 persones que habiten 47 cases. Cinquanta anys més tard, el 1850, el mateix registre mostra l’existència de 73 cases on viu la quantitat, confirmada per l’arxiduc Lluís Salvador, de 436 persones, que havien passat a ser 458 el 1857. El decenni següent, 12 cases més havien estat construïdes i hi vivien, el 1867, un poc més de 500 habitants. Vuitanta anys més tard, a mitjan s XX, s’ateny el nombre de 125 cases registrades, dada que permet suposar, ja que no se’n té xifra exacta, la presència d’unes 630 ànimes.

Aquesta quantitat de llars de 1950 correspon més o menys al nombre de cases dites pageses que existien encara a principi del s XXI i que són, en la seua quasi totalitat, utilitzades com a habitatge pels seus propietaris. La majoria dels grans establiments efectuats durant el segle XVIII varen ser subdividits dues o tres vegades segons el nombre de membres de les famílies i la grandària d’aquestes finques, cosa que va fer, naturalment, créixer el nombre de llars i, sobretot el segle XX, baixar el nombre d’ocupants a cada casa.

Aquest fenomen es va anar confirmant amb l’aparició de més benestar econòmic a partir del decenni 1970-80. A les 15 cases agrupades al voltant de l’església de la Mare de Déu del Pilar el 1950 s’afegí aproximadament el mateix nombre de residències principals construïdes amb materials no tradicionals. Una cinquantena d’habitatges de construcció idèntica es va disseminar per les dues véndes de l’altiplà, als quals caldria afegir uns 35 xalets edificats com a residència de vacances per a habitants temporals originaris de l’estranger, principalment a la franja alta del tallserrat de Migjorn, as Ram i a sa Pujada.

As caló de Sant Agustí i ses Clotades, el desenvolupament del poblament s’ha fet de manera molt més contrastada. De les set cases pairals del temps de la capbrevació de Miquel Gaietà Soler el 1797 es passà ràpidament, sobretot pel creixement de la zona del moll, a una quinzena d’edificis habitats per unes vuitanta persones. A principi del s XXI, la xifra de població permanent és a l’entorn de 110 persones en temps d’hivern, incloent-hi residents estrangers i el personal encarregat del manteniment dels grans hotels i de la potabilitzadora.

A les dues véndes de l’istme es concentra la major quantitat de residències secundàries de vacances i de places turístiques, representades pel conjunt d’establiments hotelers de diverses categories instal·lats a les platges de Migjorn i al nucli des Caló. No existeix a la part alta de la Mola cap habitació hotelera ni cap infraestructura clarament dedicada a una clientela d’oci estiuenc com la que predomina a la zona de l’istme. La població hi manté, doncs, una estabilitat remarcable i s’hi observen uns fenòmens tant d’immigració com d’emigració gairebé nuls.

El percentatge de residents no nadius provinents de la resta de les illes, de la península Ibèrica o de la resta d’Europa s’hi mostra molt més baix que a la resta de l’illa, aproximadament entre el 9 i l’11 per cent i fins a l’hivern de 2004 no s’havia registrat cap empadronament de treballador d’origen sud-americà o magrebí a l’altiplà de la Mola.

Cal parlar, per tant, a nivell demogràfic, d’un clar procés d’envelliment de la població. Per donar-ne una idea, la xifra d’al·lots escolaritzats al centre primari d’ensenyament de la Mola era el 2004 de 25 alumnes d’entre tres i dotze anys per a una població estimada d’uns 700 habitants.

Activitats econòmiques

Quan s’intenten analitzar els tipus d’activitats desenvolupades per la població de la parròquia de la Mola, cal tenir en compte el fet de l’estacionalitat. És a la part baixa des Caló i de Migjorn on es concentra la quasi totalitat de les activitats lligades al turisme, dins els límits molt precisos de principi del mes d’abril a la fi d’octubre. Passada aquesta data, no existeixen en aquesta zona més que els serveis dispensats per una parada d’autocar i una cabina pública de telèfon.

Fora d’una activitat agrícola i pesquera bastant reduïdes, l’únic moviment registrat a la zona en temps d’hivern és representat per les competicions de motociclisme que tenen lloc al circuit dissenyat a l’antic areny de can Barber.

Durant l’estiu, el nucli des Caló reuneix tres establiments hotelers a cada un dels quals van afegits un restaurant, una botiga de queviures o de souvenirs i, en un cas, un garatge de lloguer de vehicles rodats.

L’establiment més pròxim al moll és la fonda Rafalet, antigament can Costa, que va ser el primer lloc públic des Caló ja al segle XIX. Canalitzava el tràfic de mercaderies amb Eivissa i feia també servei de correus per als veïns des Caló i probablement, amb anterioritat, per als de la Mola, quan el port n’era l’únic punt de contacte amb l’exterior.

L’activitat dels altres hotels o establiments turístics repartits al llarg de la carretera que comença a pujar en direcció a Maryland i l’Hotel La Mola, així com els instal·lats a les platges de Migjorn, se centra també en la seua totalitat exclusivament en l’estació d’estiu. Passat el km 11, un únic bar restaurant es manté obert més o menys tot l’any uns dies a la setmana.

A la part alta de la Mola, l’ambient urbà es limita al comerç de dues botigues de queviures, un forn de pa i pastisseria, un bar restaurant, una fonda d’estil tradicional i l’establiment conegut com can Blaiet, que fa de bar, restaurant i oficina de correus, serveis que el 2004 es trobaven a punt de traslladar-se al nou edifici de l’avinguda principal del poble.

Existeix, adossada a l’església, on es diu missa els dissabtes i els diumenges, una sala municipal de reunió per a la gent gran.

A la temporada estiuenca, tres llocs de la Mola atreuen l’interès dels visitants, sobretot pel valor paisatgístic que representen. A mitja altura de sa Pujada, es Mirador ofereix, a la vora de la carretera principal, el panorama de l’istme i dels promontoris de Formentera. El far, que existeix des de 1862, està situat a la fi de la mateixa carretera PM-820 que travessa tot l’altiplà. Telecontrolat des d’Eivissa i deshabitat des de 2002, forma part dels monuments emblemàtics de l’illa. Al seu voltant, per celebrar l’any 1978 l’aniversari del naixement de l’escriptor Jules Verne, que va fer figurar la Mola en una novel·la seua, Héctor Servadac, es va erigir una estela commemorativa. L’activitat dels més autèntics artesans formenterers es concentra i s’exposa a la fira que s’instal·la des de 1984 en una placeta prop de can Pep Xomeu, de maig a octubre, els dimecres i diumenges.

Quant a les activitats econòmiques primàries, com s’ha apuntat anteriorment, l’estat de l’agricultura i de la ramaderia es troba en franca decadència tant a dalt com a baix de la Mola, i en la mateixa situació de semiabandó que a la resta de Formentera i d’Eivissa. La gent jove manté la cura dels arbres fruiters tradicionals i sovent en planta de nous, sobretot figueres i ametllers.

Caldria, quant a la viticultura, esmentar l’aparició a principi del s XXI d’empresaris venguts de fora de l’illa amb la intenció de dur experiments amb noves varietats de raïm a terres de mestral de l’altiplà. Sobre unes 10 hectàrees, s’inicià el conreu de parres de les varietats cabernet-sauvignon, merlot, malvasia i viognier.

Pel que fa a la pesca, els tradicionals punts d’amarratge des Caló, que té 27 escales, i de s’Estufador, amb unes 10, continuen mantenint el major nombre de llaüts. Es registra, a la fi del s XX, l’abandó gairebé total dels emplaçaments de sa Cala i de cala Codolar, on només roman una sola embarcació en actiu. A principi del s XXI, la Confraria de Pescadors de Formentera compta amb 7 pescadors professionals residents a la Mola. [PiB]

Història

El massís de la Mola —nom que prové dels ètims llatins MOLA o MOLE, ambdós referits a formes naturals o artificials que destaquen per la seua morfologia compacta— ocupa un lloc rellevant en la peripècia històrica de l’illa de Formentera. Fins i tot s’ha apuntat que, en algunes èpoques, aquest territori elevat, voltat de penya-segats i unit a Formentera per un estret istme, s’ha percebut com una illa independent. Denominacions com la torre “de la Mola” en oposició a una altra torre “de Formentera”, a final del s XV, constituirien exemples d’aquesta peculiar visió.

Tanmateix, malgrat aquestes puntuals distincions, la història dels territoris de la Mola no és explicable al marge de la història de la resta de territoris formenterers.

Al quadrant NW de la península de la Mola és on s’han localitzat algunes de les evidències més antigues de poblament humà a l’illa. Les restes més antigues d’entre les trobades a les coves des Riuets i des Fum, juntament amb el segment de murada de sa Cala, tenen la mateixa antiguitat —eneolític i bronze antic i mitjà— que les obtengudes al cèlebre jaciment megalític de ca na Costa, a la part baixa de l’illa.

Els registres arqueològics que remunten a l’època antiga són escassos, limitats a troballes de material d’origen fenici o púnic.

De l’època d’influència de l’imperi Romà no s’han trobat gaires troballes esclaridores a la part alta de Formentera. La denominació equívoca de camí Romà aplicada al camí de sa Pujada no va més enllà d’una anècdota desvinculada completament de l’evidència històrica.

Les troballes arqueològiques apunten que les esmentades coves continuaren usant-se com a habitatge en èpoques històriques posteriors, segurament en períodes de major inseguretat. Així, a l’edat mitjana, esdevengueren amb molta probabilitat l’escenari de la falconada del rei normand Sigurd contra la població autòctona de l’illa, vinculada culturalment i políticament a la taifa musulmana de Dénia i les Illes.

S’ha indicat que a la Mola es localitzava la major densitat de població musulmana de l’illa, situada a zones pròximes al penya-segat que volteja l’altiplà. També s’hi han localitzat làpides funeràries, entre elles la de can Rita.

Arran de la conquesta catalana de 1235, la Mola degué esdevenir, segons alguns historiadors, un dels quartons en què es degué dividir l’illa de Formentera. Durant els segles del primer repoblament (XIII-XV) són abundants les referències a la Mola, atès que Guillem de Montgrí hi reservà unes terres per a la construcció d’un monestir i per a la consolidació de l’establiment d’una comunitat de frares agustins.

Aquesta comunitat i els seus privilegis, iniciativa personal de Guillem de Montgrí, foren motiu de disputa després de la seua mort, enmig d’un clima d’enfrontaments amb el rerefons de conflictes jurisdiccionals entre els successors dels conqueridors. Sens dubte aquest monestir justifica la supervivència de la denominació es Monestir, aplicada tradicionalment a un sector del quadrant NE de la Mola i, des de final del segle XX, a una vénda administrativa municipal.

Els segles en què Formentera estigué despoblada (s XV-XVII) els esments a la Mola es redueixen a succintes pinzellades en documents que testimonien l’interès geoestratègic de l’illa per als eivissencs. D’aquestos anys són les notícies de les torres de vigilància ja esmentades (1493) i la indicació al mapa de 1555 de l’enginyer Gianbattista Calvi, on s’assenyala que a cala Llenya es podia aprovisionar un estol de fins a 40 embarcacions.

La Mola integrà, a final del s XVII, la segona de les gràcies reials a Marc Ferrer (1699). Un dels primers moviments en el procés de repoblament iniciat el s XVIII fou la divisió de la Mola el 1712 entre les dues filles del patró eivissenc: Àngela, que accedí a les terres occidentals del massís, i Vicenta, que obtengué les de les cares NE, E i SE de l’altiplà.

Del s XVIII són els primers esments documentals a aljubs com el de la Plaerança, el d’en Genís Call o el Gran des Monestir, al molí Vell, així com també a indrets diversos —camí de cala Llenya, la penya Tallada, el picatxo des caló des Mort, l’hort des Safranar, sa Creu, sa Talaiassa, sa Talaia, cala Codolar, es Camp i un llarg etcètera. Tots aquestos referents geogràfics —alguns amb noms diferents a principi del s XXI— constituïen fites i particions de les primeres extensions de terreny concedides als repobladors a través d’establiments.

Entre aquestos repobladors predominaven cognoms com Maians, Joan, Escandell, Roig, Torres, Costa i Ferrer, al costat d’altres que desaparegueren al llarg del segle XIX: Palau, Arabí, Aís i Morante. Noms familiars populars abundants a la Mola són Campanitx, Rempuixa, Talaiassa, Jai, Porrassines, Blai, Talaies, Pujada i Simonet.

La configuració geogràfica dels territoris de la Mola afavorí que durant el s XVIII fossin agrupats sota una mateixa circumscripció eclesiàstica o militar: la vénda de la Mola. A mitjan s XVIII, els habitants de la Mola començaren a exigir la construcció d’un temple que els permetés estalviar-se el desplaçament a l’extrem occidental de l’illa. La nova església, erigida sota l’advocació de la Mare de Déu del Pilar, fou inaugurada el 1784. El 1785 es creà a les Pitiüses el nou mapa parroquial i aquesta església esdevengué seu de la tot just creada parròquia de la Mare de Déu del Pilar, que incloïa territoris de la part baixa de l’illa —es Carnatge i ses Clotades.

Es configuraren aleshores les véndes parroquials de sa Cala i es Monestir, ses Clotades, s’Església, es Far, sa Talaiassa i es Torrent Fondo, que amb poques variacions es mantengueren fins al s XX. A final d’aquest segle (1983) es configuraren a la Mola les véndes administratives municipals des Monestir, sa Talaiassa, ses Clotades i es Carnatge.

Com a obra pública especialment rellevant de la Mola cal assenyalar el far de Formentera, o de la Mola, projectat per l’enginyer Emili Pou l’any 1859 i aixecat els dos anys posteriors.

El nucli urbà del Pilar de la Mola es constituí al llarg del s XIX al voltant del temple, tot i que la major part de la població de l’altiplà viu en hàbitat dispers, propi del que fins a mitjan segle XX era una economia de base agrícola.

Altres activitats econòmiques pròpies de la Formentera tradicional i que a la Mola no foren desconegudes són la pesca —que determinà la construcció d’embarcadors as Caló, es pou des Verro, s’Anfossol, sa Cala, cala Codolar, s’Estufador, es Ram, es caló des Mort i es Valencians— i l’explotació forestal, especialment al vessant de migjorn del massís, al peu del qual s’embarcava carbó de sitges i carrasca de pi. En aquest darrer indret es concentren, a més, quasi tots els forns de calç tradicionals de la Mola.

Tant a la zona de sa Pujada com al pla de la Mola s’obriren pedreres per a l’extracció de marès, entre les quals destaca la de can Rita, a la zona des torrent Fondo, d’on s’obtengué material de construcció per al far de Formentera.

Una altra activitat fortament arrelada en els pobladors de l’altiplà ha estat “virotar”, és a dir, practicar la captura del virot i collir els seus ous; és una au molt abundant als penya-segats del massís.

El primer decenni del s XIX, la Mola acollí l’expedició científica de Jean-Baptiste Biot i Francesc Aragó , que instal·laren a sa Talaiassa un observatori el 1807.

Aquest mateix indret, el més elevat del massís de la Mola, fou el triat per establir, durant la Guerra Civil Espanyola, una talaia per controlar els moviments d’efectius militars.

Ordenació territorial

La parròquia de la Mola compta amb tres nuclis urbans definits: es caló de Sant Agustí i Maryland, a la part baixa, i el Pilar de la Mola, a la part alta. Cada un d’ells presenta, a les seues rodalies, indrets amb elevada concentració de residències en sòl rústic, que conformen, a la pràctica, incipients nuclis urbans no planificats. El mateix fenomen es produeix a zones com es Ram, sa Pujada o es Arenals.

A la part alta de la Mola, en canvi, la densitat d’edificació en sòl rústic és baixa, comparable a la zona des cap de Barbaria.

El sòl rústic de la parròquia és classificat com a forestal a les zones des Caló, ses Clotades, es Arenals, sa Pujada i els espais perifèrics de l’altiplà; excedent en zones costaneres de dunes o tallserrats, entre les zones forestals i el mar, i agrícolaramader a l’extensió central de l’altiplà i els terços enclotats de la zona des Arenals.

La meitat NE del pla de la Mola, des de la zona des Puig fins a sa Cala, rep a les Normes Subsidiàries de Formentera (1989) la consideració de zona d’especial protecció. Al mateix planejament territorial, les zones emboscades mereixen la consideració de paisatges preservats —entre elles la part més alta de sa Pujada— i protegits. La legislació territorial supramunicipal classifica com a sòl rústic protegit en la modalitat ANEI (Àrea Natural d’Especial Interès) la pràctica totalitat de la massa forestal de la Mola.

Les úniques excepcions, classificades com a sòl rústic comú forestal, són algunes àrees situades a ponent des Caló, a la vora meridional de la carretera principal; la zona boscosa situada entre el nucli des Caló i l’inici de sa Pujada; petites àrees de pinar jove situades a l’entrada del nucli del Pilar de la Mola i, també a l’interior de l’altiplà, algunes masses de pinars a les zones des Torrent Fondo i es Monestir.

L’àrea de brolla, matoll i pinar o savinar degradat que s’estén, dalt del penya-segat, entre sa Cala i la punta de sa Creu és classificada com a sòl rústic protegit amb alt nivell de protecció. La zona marítima de la meitat septentrional de la península de la Mola, entre la Fernanda a ponent i la punta des Far a llevant, és també espai protegit.

Sens dubte la major diversitat en usos del sòl i formes de vegetació es troba a la part baixa de la Mola, a la vénda de ses Clotades, on coexisteixen àrees de construcció residencial, de densitat variable, en sòl rústic forestal, amb pedreres destinades a l’extracció d’arena, extensions de secà en progressiva reforestació, terres de regadiu, zones dunars amb endemismes i pinars que s’hi troben ben consolidats. [VFM]

Descàrregues

Col·laboradors