"Jo, Dalí", una òpera buida

Foto: Jesús Alcantara

Diumenge va representar-se la tercera, i darrera, funció del Jo, Dalí òpera amb música de Xavier Benguerel i llibret de Jaime Solom. Títol que s'estrenava el passat mes de juny al Teatro de la Zarzuela de Madrid i que, finalment, hem pogut veure al Gran Teatre del Liceu els passats dies 19, 21 i 23 d'octubre.

L'obra no va entusiasmar, però tampoc va decebre. En tot cas, va iniciar-se amb un ritme narratiu tediós que va anar millorant, però sense arribar a l'interès en cap moment. I és que aquesta és una òpera que se centra en la relació - amb alguna llicència del autor - entre Salvador Dalí i Gala, la seva musa. Tanmateix, aquest fet permet repassar la biografia del geni empordanès, però sense aportar-nos res que resulti especialment interessant.

L'execució de la partitura va resultar correcte en tot moment, tant a nivell vocal com orquestral; i el plentejament escènic ni va sorprendre'ns, ni va desagradar-nos. Correcte.

La sensació en sortir del teatre va ser que el tedi va ser el gran protagonista. Sense arribar a mostrar-me crític, només puc dir que vaig trobar que la buidor va omplir l'escenari (si se'm permet la contradicció). Buidor a nivell argumental i musical, ni entusiasme, ni decepció. Jo, Dalí, una òpera buida.

Corregge ogni difetto

L'ària final del xarlatà Dulcamara (Ei corregge ogni difetto) pot servir-nos per resumir l'inici de la temporada 2011 - 2012 de l'Associació d'Amics de l'òpera de Sabadell (AAOS); i és que el tret de sortida van donar-lo el passat dimecres 19 d'octubre amb el melodramma giocoso de Gaetano Donizetti, L'elisir d'amore.

Títol que el de Bèrgam va haver d'escriure en dos mesos pel teatre della Canobbiana de Milà, motiu pel qual el llibretista Felice Romani va recórrer a un llibret ja escrit per Eugène Scribe per a Daniel-François Auber. Ja des de la seva estrena, l'any 1832, ha estat aquesta òpera un títol que s'ha mantingut viva al repertori dels principals teatres d'òpera del món, però també ha estat vehicle de petites companyies per mostrar les bones arts d'una obra que conté joies del belcanto italià d'inicis del segle XIX.

En la prducció dels de Sabadell, dirigida per Carles Ortiz, ens ubiquen a un poble de mariners, on l'economia necessaria en els temps que corren potencia la intel·ligència escènica. Amb tot, vam trobar a faltar una més detallada direcció dels intèrprets.

La part vocal masculina va ser la més aplaudida de la nit, el Belcore de Carles Daza i, en especial, el Dulcamara de Toni Marsol van ser altament efectius i resolutius amb dues parts que marquen el ritme narratiu de l'obra; el primer pertorbant al pobre (i babau) Nemorino, i el segon donant-li l'esperança -encara que sigui gràcies al vi de Bordeus- d'aconseguir el cor d'Adina.

Moltes ganes teníem d'escoltar al tenor Albert Casals com a Nemorino, i si bé és cert que va començar la representació una mica distant/fred, també ho és que va acabar demostrant perquè és una de les grans promeses de la lírica catalana, i una de les veus més "mimades" a Sabadell. Tot i això, la direcció escènica no va ajudar-lo, ja que van presentar-nos un Nemorino massa estàtic i, en ocasions, desorientat a l'escenari.

Malauradament, la soprano Elisa Vélez (Adina) va ser la gran absent de la nit, ja que tot i assumir un dels rols més lluïts de l'obra, en cap moment va saber centrar l'atenció del públic.

El treball del cor i l'orquestra va ser correcte.

En resum, un Elisir que ens obliga, un cop més, a felicitar a la gent de Sabadell per la seva molt bona feina, la il·lusió i l'amor que demostren per la lírica. Enhorabona!

L'elisir d'amore (G. Donizetti)

Aquesta setmana dediquem els Moments d'Òpera a l'òpera que donarà el tret de sortida a la temporada 2011 - 2012 de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell (AAOS), i és que aquesta mateixa nit, a les 21h, podrem gaudir en directe d'aquest títol a l'escenari del teatre de La Faràndula. Com sempre, podreu descarregar-vos el programa al podcast.

L'elisir d'amore és un melodramma giocoso en dos actes de Gaetano Donizetti, i llibret de Felice Romani, basat en el que va escriure per Auber el llibretista i escriptor Eugène Scribe. Van estrenar-la al Teatre della Canobbiana de Milà el 12 de maig de 1832. A Catalunya van estrenar-la el 25 de maig de l'any 1833 al Teatre Principal de Barcelona.

Originàriament, aquesta bucòlica història, escrita per Eugène Scribe, estava ubicada al, aleshores exòtic, País Basc; amb tot, la revisió que va fer-ne Felice Romani, si bé no va canviar-ne l’ubicació, no va donar indicacions precises d’on es desenvolupava l’acció. Tot i així, l’ambient segueix sent rural i patriarcal.

La simplesa del panorama escènic i l’economia en el repartiment, no massa exigent, a més del to simpàtic i suaument romàntic de l’argument, van ajudar a consolidar aquesta òpera, que mai ha desaparegut del repertori. A principis del segle XX va ser adoptada per Enrico Caruso com a títol d’èxit segur i de poc esfoç, motiu pel qual aquesta obra va incrementar el seu prestigi.

Actualment és una obra interpretada per companyies amb pocs mitjans i s’interpreta arreu. Tot i això, tots aquests elements simplistes tenen una complicació insalvable: el coneixement del públic. I és que la popularitat de l'obra fa que el repte del cantant sigui més elevat, donat que el públic té molt clars els seus referents i, en conseqüència, el nivell d'exigència és elevat.

Un Faust de retallades

Stoyanova al Liceu (A. Bofill)

Una pena. Aquest és el primer pensament que m'ha vingut al cap en sortir de la representació de l'òpera Faust de Charles Gounod al Gran Teatre del Liceu, una versió en concert i retallada, a causa de les retallades -econòmiques-. I crec que és una pena perquè d'haver-se representat íntegra hauria estat tot un aconteixement musical; però si a més d'haver-la gaudit sencera, s'hagués comptat amb una producció escènica, aleshores ja hauria estat candidata a ser un dels èxits de la temporada.

El director artístic del Liceu, Joan Matabosch, va reconèixer en una entrevista que vam fer-li al programa Extraradi de COMRàdio que aquesta era una òpera que les necessitats econòmiques obligaven a representar-la tal i com l'hem vist, però que seguia sent una assignatura pendent pel teatre de les rambles. Repeteixo: una pena.

Les veus han estat, com és habitual al món de la lírica, les grans protagonistes, en especial el debutant al Liceu, Piotr Beczala (Faust), que ha aprovat amb nota al capdavant d'un títol que no li posa gens fàcil les intervencions al tenor, però que Beczala ha assumit amb elegància, solvència i convicció.

La soprano Krassimira Stoyanova ha construit una Marguerite un tant freda, però de tècnica perfecta, emissió brillant i de gran credibilitat. La seva ària de les joies ha estat generosament aplaudida, però el seu "Il ne reveient pas" del quart acte ha sonat altament emotiu. Sensacional.

Un cop més, l'habitual al Liceu Ludovic Téizer (Valentin) ha demostrat les seves molt bones arts de baríton, tasca que el públic ha reconegut generosament a cada una de les seves intervencions.

Molt histriònic s'ha mostrat el baix-baríton uruguaià Erwin Schrott (Mr. Netrebko) pel que fa a la seva actuació a l'escenari, completament submergit en el paper del diable Méphistophélès. Però en la part vocal ha sabut centrar l'atenció del públic i carregar al seu diabòlic personatge de credibilitat.

Destacar les breus intervencions de la mezzosoprano Karine Deshayes, una brillant Siébel, en especial a la molt lluïda "Faites-lui mes aveux".

Pel que fa al cor i l'orquestra, com ja comenten altres col·legues, s'ha vist afectada per la falta d'assajos, tot i que a partir de la segona part (actes IV i V) el so ha estat molt més homogeni que a l'inici.

Un Faust que encara podem veure fins al 28 d'octubre i que, malauradament, tot i els excel·lents cantants no serà l'èxit que hauria pogut ser.

Concert de l'Orquestra Barroca Catalana (entrades gratuïtes)

El primer concert de la temporada de música del Centre Cultural Unnim de Terrassa anirà a càrrec de l’Orquestra Barroca Catalana acompanyada dels cors Albada i Anton Bruckner, que són actualment dos dels cors joves i més representatius del panorama coral català.

L’orquestra, fundada l’any 1939 amb la idea d’interpretar i recuperar el repertori dels segles XVII i XVIII, ens ofereix a la primera part del programa, el Concerto grosso en sol menor de Handel. I la segona part, dedicada a Vivaldi, inclou el Glòria, que és l’obra més coneguda i popular de la música sacra del compositor venecià, i el Magnificat, menys coneguda però d’una qualitat musical admirable.

Aquí teniu tota la informació:

Orquestra Barroca Catalana
Cors Albada i Bruckner
Directors: Pablo Larranz i Josep Ramon Oliver
Solistes: J. Sesé (soprano) i E. Fantova (mezzosoprano)
Data: dijous 20 d'octubre a les 21h

G.F. Händel: Concerto grosso en sol menor

A. Vivaldi: Magnificat, RV 610/611A. - Gloria en re major, RV 589

El preu de cada entrada és de 25€, però si envieu un correu-e detallant el nom, cognoms i telèfon de contacte, automàticament us reservarem una entrada doble totalment gratuïta. Les entregarem en rigorós ordre d'entrada de les sol·licituds. Disposem de quatre entrades dobles.

Joan Matabosch a l'Extraradi de COMRàdio

Aquesta tarda, a partir de les 17h, el programa Extraradi de COMRàdio ha convidat al director artístic del Gran Teatre del Liceu, el Sr. Joan Matabosch, per a parlar de la temporada 2011 - 2012 que just divendres donarà el seu tret de sortida. Serà una conversa que conduirà la presentadora de l'espai, Olga Vallejo, però que també comptarà amb la participació de l'autor d'aquest blog, Albert Galceran.

Així doncs, ens centrarem en l'afectació de la persistent crisi econòmica en la programació del Liceu i, és clar, repassarem el bo i millor de la temporada. 

Us esperem aquesta tarda a COMRàdio!