iBet uBet web content aggregator. Adding the entire web to your favor.
iBet uBet web content aggregator. Adding the entire web to your favor.



Link to original content: http://ca.wikipedia.org/wiki/Manuel_Cerdà_Pérez
Manuel Cerdà Pérez - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure Vés al contingut

Manuel Cerdà Pérez

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaManuel Cerdà Pérez

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementjuliol 1954 Modifica el valor a Wikidata (70 anys)
Muro d'Alcoi (el Comtat) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballArqueologia industrial Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióescriptor Modifica el valor a Wikidata

Manuel Cerdà Pérez (Muro d'Alcoi, 1954) és un historiador i escriptor espanyol.

Biografia

[modifica]

Estudià Filosofia i Lletres (secció Història) a la Universitat de València, on es llicencià, i feu el doctorat a la Universitat de Barcelona. Fou director del Servei de Publicacions de la Diputació de València (1981-1989), que creà. També fundà i dirigí el Centre d'Estudis d'Història Local [1] (1989-1995), entitat lligada a la Diputació de València l'objectiu de la qual era promoure la historiografia local i la seua renovació historiogràfica. Especialment rellevants foren els tres col·loquis Internacionals d'història local que es dugueren a terme: “L'espai viscut” (1988), “Els espais del mercat” (1991) i “Història local i societat” (1993).[2] Les actes dels tres foren editades pel Centre:[3] les dels dos primers en la col·lecció “Història local” i el tercer a la revista Taller d'història, la qual, com el Centre, desaparegué després de les eleccions municipals de 1995,[4] que donaren la victòria al Partit Popular. Entre 1997 i 2011 fou professor del departament d'Història de l'Art de la Universitat de València i, en l'actualitat, és tècnic del Museu Valencià d'Etnologia.

El seu llibre Arqueología industrial de Alcoi (1980), escrit amb R. Aracil y M. García Bonafé, fou la primera obra publicada en Espanya sobre arqueologia industrial,[5] disciplina en la qual ha realitzat nombrosos treballs d'investigació i publicat, a més del llibre citat, Enciclopedia Valenciana de Arqueología Industrial (1995), obra col·lectiva que codirigí amb Mario García Bonafé, “una referència obligada per a l'estudi d'aquesta disciplina”,[6] i Arqueología industrial: teoría y práctica (2008). Aquest últim llibre es una síntesi de les seues investigacions, que han desembocat en una metodologia pròpia a partir de les distintes excavacions arqueològiques-industrials que ha dirigit, aspecte en el què és pioner.[7] Entén l'arqueologia industrial com un mètode més de la investigació històrica, per la qual cosa defensa que els historiadors de l'època contemporània haurien d'estar també formats en l'ús i tractament del registre material com a font imprescindible i objectiva. Aquest posicionament l'apropa a la forma britànica d'entendre la disciplina, sent la seua proposta de delimitar cronològicament el seu estudi al moment precís del procés de la industrialització en què la societat estableix una nova manera d'organització a partir de les relacions entre capital i treball, com a resultat de la concentració fabril i la consegüent separació entre productor i producte, assumida per l'English Heritage en la seua Declaració sobre la política a seguir al respecte.[8]

Ha estat també membre fundador i president de l'Associació Valenciana d'Arqueologia Industrial (AVAI),[9] la qual es creà arran la celebració d'unes jornades sobre teoria i mètode de la disciplina que organitzà el Centre Alcoià d'Estudis Històrics i Arqueològics a Alcoi el 1988. L'AVAI i el Centre dugueren a terme dos congressos Internacionals d'arqueologia industrial el 1990 (Alcoi) y el 1994 (Sagunt).[10]

És també autor d'altres llibres d'història, com ara Lucha de clases e industrialización (1980), Els moviments socials al País Valencià (1982) i Historia fotográfica del socialismo español (1983), aquest últim –un volum amb 600 fotografies que recullen els esdeveniments personals i situacions polítiques més destacades del socialisme històric espanyol entre 1868 y 1939 [11] – amb M. García Bonafé y J.A. Piqueras.

Com a autor polifacètic que és, està així mateix força interessat per la divulgació històrica i, per a Editorial Prensa Valenciana ha dirigit, alhora que col·laborat com a autor, Historia del pueblo valenciano (1988) –obra en fascicles que es distribuí a través del diari Levante-EMV amb la què aquest superà els cent mil exemplars de tirada[12] –; Diccionario histórico de la Comunidad Valenciana (1992), 2 vols.; la guia cultural 52 Fines de semana. Rincones de la Comunidad Valenciana (2003), y Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana (2005-2008), obra que consta de 18 volums en la qual col·laboraren més de dos-cents especialistes i assolí una difusió de cinquanta mil exemplars.[13]

Ha escrit, també, el llibre (il·lustrat) per a xiquets Jaume I [14] (1982, reedició 1988) i, en els últims anys, es dedica sobretot a la novel·la, gènere en el què ha publicat El viaje (2014), El corto tiempo de las cerezas (2016) –novel·la ambientada històricament en el segle XIX– y Adiós, mirlo, adiós (Bye Bye Blackbird) (2016), seqüela de l'anterior i centrada en els anys que van del final de la Primera Mundial a la caiguda del Mur de Berlín, “una novel·la plena de reflexions y anàlisis summament interessants sobre el que ha estat el segle que ens ha conduït fins aquí, fins a aquest altre segle, fins aquest altre món”.[15]

El 2020 va publicar El hoyo,[16] una novel·la que la crítica ha dit que és “Una creación a la altura de los más reconocidos de la literatura contemporánea. […] Una joya literaria de esas con las que tropiezas de vez en cuando”,[17] “una pequeña gran obra de culto que estaba esperando hacía tiempo”,[18] “un desafío a la inteligencia y me atrevería a decir que ese ‘hoyo’ […] es como un espejo al cual nos asomamos y nos devuelve lo que realmente somos. […], “Un libro extremadamente inteligente y, además, escrito por alguien valiente, que lo ha escrito de forma y manera que no se ha fijado absolutamente en cómo escriben los demás, por dónde corre el agua o el viento”.[19]

El seu darrer llibre publicat, Classe obrera i industrializació. Alcoi: El Petrolio (2023),[20] reprèn la investigació històrica. Es tracta d'una reescriptura ampliada del llibre de 1980 Lucha de clases e industrialización. La formación de una conciencia de clase en una ciudad obrera del País Valencià (Alcoi: 1821-1873), Valencia, Almudín, 1980, en què se centra especialment en els fets esdevinguts el juliol de 1873 a Alcoi, coneguts com el Petrolio.

Obres. Títols publicats

[modifica]

Història. Principals publicacions:

  • Arqueología industrial de Alcoi (amb Rafael Aracil y Mario García Bonafé). Alcoi: Ayuntamiento de Alcoi, 1980. ISBN 978-84-300-2243-4.
  • Lucha de clases e industrialización. La formación de una conciencia de clase en una ciudad obrera del País Valencià (Alcoi: 1821-1873). València: Almudín, 1980. ISBN 978-84-300-2364-6.
  • Els moviments socials al País Valencià. València: Institució Alfons el Magnànim, 1981. ISBN 978-84-00-04804-4.
  • Historia fotográfica del socialismo español. València: Institución Alfonso el Magnánimo, 1984. ISBN 978-84-505-0750-8.
  • Historia del pueblo valenciano (dir.). València: Editorial Prensa Valenciana, 1988, 3 vols. ISBN 978-84-404-3763-1.
  • Diccionario histórico de la Comunidad Valenciana (dir.). València: Editorial Prensa Valenciana, 1992, 2 vols. ISBN 978-84-87502-30-9.
  • Enciclopedia valenciana de Arqueología Industrial (codirecció amb Mario García Bonafé). València: Edicions Alfons el Magnànim-IVEI / Associació Valenciana d'Arqueologia Industrial, 1995. ISBN 978-84-7822-163-9.
  • Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana (dir.), València: Editorial Prensa Valenciana, 2005-2008, 18 vols. ISBN 978-84-87502-47-7.
  • Arqueología industrial: teoría y práctica. València: Publicacions de la Universitat de València, 2008. ISBN 978-84-370-7203-6.
  • Clase obrera e industrialización. Alcoi: El Petrolio. Valencia: EdA, 2023.ISBN 978-84-09-51620-9

Novel·la:

Referències

[modifica]
  1. ↑ Martínez, L.P. “Centre d'Estudis d'Història Local del País Valencià”. En Simon i Tarrés, A. (dir.). Diccionari d'historiografia catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2003, p. 325. ISBN 978-84-412-0907-7
  2. ↑ Sebastià, A. “Col·loquis internacionals d'Història Local”. En Simon i Tarrés, A. (dir.), op. cit., p. 356.
  3. ↑ L'espai viscut. València: Diputació de València/Història local, 1989, ISBN 84-7795-017-2; Els espais del mercat. Diputació de València/Història local, 1993, ISBN 84-7795-960-9, i “Història local i societat: III Congrés Internacional d'Història Local”. Taller d'història, núm. 6, 2n. semestre 1995, p. 3-60, ISNN 1133-4959
  4. ↑ Sebastià, A. “Taller d'història”. En Simon i Tarrés, A. (dir.), op. cit., p. 1.117-1.118.
  5. ↑ López García, M. “Arqueología industrial: por un nuevo saber”. El País, Libros, 20 de desembre del 1981.
  6. ↑ Vergara, Ó.C. “Arqueología industrial. Un comentario bibliográfico tras medio siglo de historiografía”. Anales de Prehistoria y Arqueología, vols. 25-26 (2009-2010), p. 275-300, p. 285.
  7. ↑ Sobrino Simal, J. “Manuel Cerdà Pérez. Arqueología industrial”. Revista de Historia Industrial, núm. 40, 2009, p. 207-209.
  8. ↑ Palmer, M.; Neaverson, P. Industrial Archaeology. Principles and Practice. Londres: Routledge, 1998, p. 14.
  9. ↑ Sebastià, A. “Associació Valenciana d'Arqueologia Industrial”. En Simon i Tarrés, A. (dir.), op. cit., p. 166.
  10. ↑ Les actes dels mateixos es publicaren en Arqueologia industrial. Actes del Primer Congrés del País Valencià (1991, Diputació de València/Història local, 1991, ISBN 978-84-7795-046-2) i Cultura material i canvi social. Actes del II Congrés d'Arqueologia Industrial del País Valencià (1996, Associació Valenciana d'Arqueologia Industrial, ISBN 978-84-606-2682-4).
  11. ↑ Millás, J. “El socialismo histórico español, en un volumen con 600 fotografías editado por la Institución Alfonso el Magnánimo”. El País, 24 de desembre del 1984.
  12. ↑ “Más de 102.000 valencianos reclaman sus fascículos”. Levante-EMV, 16 d'octubre del 1988.
  13. ↑ “Amplio respaldo a la Gran Enciclopedia valenciana”. Levante-EMV, 7 de setembre del 2005.
  14. ↑ Primera edició: Almudín (1982), ISBN 978-84-85802-04-3; segona edició: Generalitat Valenciana (1988), ISBN 978-84-7579-503-4
  15. ↑ Berros Canuria, R. “Adiós, mirlo, adiós (Bye Bye Blackbird), de Manuel Cerdà. El siglo XX, el gran desencanto, la gran frustración”. MoonMagazine, 7 de novembre de 2016. [1]
  16. ↑ Cerdà, Manuel. El hoyo. València: EdA, https://www.amazon.es/El-hoyo-Manuel-Cerd%C3%A0/dp/B08KLT43VR/. ISBN 979-8694382427. 
  17. ↑ «FILOSOFIA DEL RECONOCIMIENTO» (en castellà), 22-05-2023. [Consulta: 23 maig 2023].
  18. ↑ «profesor jonk» (en castellà), 13-05-2023. [Consulta: 23 maig 2023].
  19. ↑ «Gallego Rey - YouTube». [Consulta: 23 maig 2023].
  20. ↑ Manuel, Cerdà. [[[Special:BookSources/978-84-09-51620-9|ISBN 978-84-09-51620-9]] Classe obrera i industrializació. Alcoi: El Petrolio]. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Manuel_Cerdà_Pérez&oldid=32366723»