iBet uBet web content aggregator. Adding the entire web to your favor.
iBet uBet web content aggregator. Adding the entire web to your favor.



Link to original content: http://ca.wikipedia.org/wiki/Espanyols
Espanyols - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure Vés al contingut

Espanyols

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula grup humàEspanyols
lang=
1a fila: Isabel la Catòlica • Ferran el Catòlic • Hernán Cortés • Ignasi de Loyola • Carles I d'Espanya • Teresa d'Àvila
2a fila: Miguel de Cervantes • Francisco de Goya • José María de Pereda • Rosalía de Castro • Benito Pérez Galdós • Leopoldo Alas
3a fila: Antoni Gaudí • Pablo Picasso • Salvador Dalí • Joan Carles I • Antonio Banderas • Rafael Nadal Modifica el valor a Wikidata
Tipuspoblació humana i nació Modifica el valor a Wikidata
Població total46 milions a Espanya
1,7 milions residents a l'estranger (un 37% dels quals son nascuts a Espanya)
Centenars de milions de llatinoamericans tenen ancestres espanyols
LlenguaCastellà, entre d'altres (veure Llengües d'Espanya)
ReligióCristianisme (majoritàriament Catolicisme), agnosticisme i ateisme. Altres religions minoritàries.
EpònimEspanya Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Originari deEspanya (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
EstatEspanya Modifica el valor a Wikidata
Regions amb poblacions significatives
Majoritàriament a Espanya, també a la majoria de països de l'Amèrica Llatina i als Estats Units. Significativament a França, Alemanya i Suïssa. La majoria dels residents a Andorra.

Els espanyols són els ciutadans d'Espanya, ja sigui perquè hi han nascut o perquè tenen la nacionalitat espanyola.[1]

L'idioma oficial d'Espanya és el castellà o espanyol, llengua romànica originada a Castella, que va esdevenir llengua de l'administració centralitzada a partir de l'arribada de la Casa de Borbó al tron hispànic. La Constitució de 1978 recull en l'article 3.1 que el castellà és la llengua oficial de tot l'Estat, i tots els ciutadans tenen el deure de conèixer-la i el dret a emprar-la, si bé l'article 3.2 esmenta que les altres llengües espanyoles seran oficials en els seus respectius territoris segons llurs estatuts.[2] Avui, les llengües reconegudes com a cooficials són el català o valencià, el gallec i el basc, per bé que n'existeixen d'altres que no gaudeixen d'aquest rang, com l'aragonès o l'asturlleonès,[3] el portuguès d'Olivença o l'amazic i l'àrab (que es parlen a Ceuta i Melilla des de finals del segle xix). En canvi, l'occità, en la seva variant aranesa, està reconegut com a llengua cooficial per l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.

Dins d'Espanya existeixen una sèrie de nacionalismes que identifiquen altres pobles, alguns dels quals refusen identificar-se totalment o parcialment amb aquest grup humà (vegeu Nacionalismes de l'estat espanyol). També existeixen un gran nombre de llatinoamericans amb ancestres espanyols més o menys llunyans, provinents de l'emigració espanyola.

Origen del nom espanyol

[modifica]

L'adjectiu gentilici espanyol va començar a usar-se a Provença des del segle xii, en escrits (espaignol) al segle xiii, com va demostrar el filòleg medievalista suís Paul Aebischer:[4][5] El terme espanyol «apareix en provençal primerament com a nom de persona, a la regió d'Ortès; després a Tolosa de Llenguadoc, a Agen; més tard com a ètnic en una poesia de Raimbaut de Vaqueiras.[6]

En les cròniques medievals s'utilitzaven els termes Hispani, Christiani i Gothi.[7] Al Poema de Fernán González i al Libro de Alexandre (s. XIII) trobem la denominació Españón.[8] Els pelegrins francesos del Camí de Sant Jaume anomenaven espanhols als habitants cristians de la Península[9] que, com escriu Gonzalo de Berceo, venien a rendir culte al «padró d'espanyols».[10]

L'illa Espanyola va ser el nom donat al primer assentament en el Nou Món; descoberta per Cristòfor Colom en el seu primer viatge en 1492. Amado Alonso comenta que l'adjectiu espanyol no apareix en títol de llibres abans de 1520.[11]

Entre la paraula Espanya i l'adjectiu espanyol transcorre un mil·lenni. Els romans cultes anomenaven Hispània a la Península Ibèrica, però el poble que parlava llatí en la Península pronunciava Espanya cap a l'any 300.[12] Per això, l'historiador Américo Castro comenta: és un disbarat anomenar espanyol qualsevol ésser animat que ha existit sobre la Península Ibèrica.[11]

Desenvolupament històric

[modifica]
La Dama d'Elx, bust iber tallat en pedra calcària datada entre els segles V i IV a. C, Museu Arqueològic Nacional d'Espanya, Madrid.

Antecedents

[modifica]
Antics pobladors de la Península

Els primers humans moderns que habiten en el que avui és Espanya es creu que van ser pobles paleolítics que podrien haver arribat a la península ibèrica fa 35.000 o 40.000 anys.

Els pobles ibers habitarien en la península entre el III mil·lenni aC i II mil·lenni aC, assentats al llarg de la costa mediterrània. El poble iber tenia la seva pròpia llengua, avui desapareguda. Aquesta llengua es creia que posseïa una vinculació amb l'actual basc,[13][14] teoria avui en desús, en part perquè el basc no ha pogut ser usat per desxifrar les inscripcions iberes.[15] Els celtes es van establir en la Península durant l'edat del ferro. Les tribus del nord-centre que van tenir contacte cultural amb els ibers, es van denominar celtibers.

A més, va existir una civilització coneguda com a Tartessos que, segons textos clàssics, habitava el sud-oest de la Península, i de la qual existeixen hipòtesi que postulen que van desenvolupar una organització social complexa diferenciada de la pròpia dels colonitzadors mediterranis. Des del segle ix aC,[16] segons les troballes arqueològiques, els mariners fenicis, grecs i cartaginesos successivament, van fundar colònies al llarg de la costa mediterrània, establint relacions comercials amb els pobles anteriorment citats.[17]

Domini Romà
Hispanoromans
Jove noble hispanoromà del segle I aC

La República Romana va conquistar la península ibèrica, entre els segles iii i I a. C. Anomenada Iberia pels antics grecs, els romans la van denominar Hispània, i la van dividir políticament en dues províncies anomenades Hispània Ulterior i Hispània Citerior, subdividides més endavant en les anomenades Baetica, Tarraconensis, Lusitania, Carthaginense i Gallaecia.

Com a resultat de la colonització romana es va originar un grup de llengües iberoromanes, incloent el castellà —que arribaria a ser la principal llengua d'Espanya i que es coneix mundialment com idioma espanyol.

En aquesta època, les províncies d'Hispània es van configurar com a part destacada de l'Imperi Romà, aportant notables pensadors, com Sèneca, Quintilià o Marcial, i governants com Trajà, Hadrià i Marc Aureli.

Monarques germànics
Hispanogots

Els bel·licosos pobles germànics: visigots, sueus i vàndals es van establir en la península ibèrica des de començaments del segle v, configurant el Regne visigot que perduraria fins a la dominació musulmana. En aquesta període es va consolidar i va enfortir la monarquia com a institució vertebradora de Spania. En el pròleg «Laus Spaniae» de la seva Historia de regibus Gothorum, Vandalorum et Suevorum (Història dels reis dels gots, vàndals i sueus) del segle VI-VII, l'erudit hispanogot Isidorus Hispalensis lloa les virtuts de «Spania» i dels seus pobles.[18]

S'introdueix l'arianisme, religió dels seus governants, fins que Recared I adopta el cristianisme en 587.

Mesquita de Còrdova.
Domini musulmà
Hispanomusulmans, hispanojueus, cristians

Després de la batalla de Guadalete, en 711, el regne visigot va ser conquistat pels musulmans que arribarien a governar gairebé la totalitat de la Península, a excepció de la zona nord, germen del Regne d'Astúries. Els musulmans van denominar al seu regne l'Àndalus.

La població de l'Àndalus era heterogènia. Des del punt de vista ètnic estava constituïda principalment per muladís (neo-musulmans), amb el temps la majoria de la població; els amazics, que conformaven els exèrcits omeies; i els àrabs, l'elit dominant, molt inferior en nombre. Des del punt de vista religiós la població era musulmana o dhimmi (cristians i jueus). Es coneix com a muladís als hispans cristians de l'Àndalus que s'havien convertit a l'islam, mentre que es deien mossàrabs als que van conservar la religió cristiana. Tant uns com uns altres van adoptar costums i formes de vida musulmanes. Els mossàrabs i els jueus gaudien de llibertat de culte.[19]

Destaquen en aquesta època els metges hispanomusulmans, o hispanoàrabs, Abulcasis, Ibn Zuhr i Averrois, el metge hispanojueu Maimonides, o els cristians Ramon Llull i Arnau de Vilanova.[20]

Espanyolitat

[modifica]
Palau de Carles I a l'Alhambra de Granada.
Cap a la unificació religiosa

Després de finalitzar la Reconquesta amb la presa de Granada en 1492, els jueus o musulmans que no es van convertir al catolicisme, van ser expulsats d'Espanya.[21] Els musulmans conversos, anomenats moriscs, també van ser expulsats en 1609: es calcula que uns 300.000 d'un total de 325.000.[22] La unió dinàstica de les monarquies dels regnes cristians de Castella i Aragó, va portar a la per molts anhelada reunificació d'Espanya, amb una configuració geogràfica similar a la qual havia tingut la província romana de Hispània, a excepció del Regne de Navarra i el de Portugal. Així, el bisbe de Girona, Joan Margarit, es dirigia als Reis Catòlics: «vau fer la unió d'ambdues Espanyes, la Citerior i la Ulterior».[23] I Pere Màrtir d'Angleria en carta a l'arquebisbe de Braga, escriu:

« «Ferdinandum et Helisabet, quod Hispaniarum corpus possideant, Reges Hispaniarum apellamus. Nec obstat, quin ita vocentur, quod duo de isto corpore digituli, utpote Navarra et Portugallia, auferantur». Reis d'Espanya anomenem a Ferran i a Isabel, perquè posseeixen el cos d'Espanya; i no obsta, perquè els cridem així, el que faltin d'aquest cos dos ditets, com són Navarra y Portugal.[24] »

El Regne de Navarra s'incorporaria anys després i el de Portugal en 1580, durant el regnat de Felip II, encara que la unitat ibèrica solament es mantindria fins a 1640.

Cristians vells

Els reis Ferran i Isabel aconseguirien la uniformitat religiosa, però no la unificació política. A més, la noblesa i els hijosdalgo evitaven dedicar-se a labors manuals i menesters mercantils i científics, per no ser titllats de jueus per la Inquisició. El suport a la Contrareforma va allunyar als espanyols de l'impuls de modernitat europeu, generant endarreriment científic, penúria econòmica, gran desigualtat i fluxos migratoris que van precipitar la descomposició de l'imperi colonial i van originar posteriors enfrontaments entre espanyols.[25]

Fluxos migratoris

[modifica]
Cristòfor Colom descobreix les Índies Occidentals i al primer assentament del Nou Món li dona el nom de La Isla Española.
Monument a la mare de l'emigrant a Gijón.

Al segle xvi, després de la conquesta militar de gran part del nou continent, prop de 240.000 espanyols van emigrar a Amèrica. A ells s'hi van sumar 450.000 al segle següent.[26] El virregnat de Nova Espanya i el virregnat del Perú es van convertir en les principals destinacions dels colons espanyols al segle xvi.[27] En el període comprès entre 1850 i 1950, 3,5 milions d'espanyols van marxar a les Amèriques, especialment Argentina, Uruguai, Mèxic,[28] Brasil, Xile, Veneçuela, i Cuba. De 1840 a 1890, uns 40.000 canaris van emigrar a Veneçuela.[29] Van optar per anar a Algèria gairebé mig milió d'homes i dones llevantins al mig segle, provinents principalment d'Alacant i Múrcia[30] uns 94.000 espanyols en els últims anys del segle xix. A principis del segle XX uns 250.000 espanyols vivien al Marroc.[31]

En finalitzar la Guerra Civil Espanyola, al voltant de 500 000 espanyols van fugir cap a França i Mèxic,[32] la majoria retornarien anys després.

Des de 1961 a 1974, al voltant de 100.000 espanyols emigraven cada any cap a Europa Central, encara que la majoria retornaven posteriorment.[31] La crisi econòmica de 2008-2016 ha generat una nova generació d'emigrants espanyols.[33][34][35]

Països amb conveni de doble nacionalitat

[modifica]

Llista dels països amb els quals Espanya té subscrits convenis de doble nacionalitat.[36]

Principals assentaments de ciutadans amb nacionalitat espanyola fora d'Espanya

[modifica]
País[37] Total Nascuts a
Espanya 		Nascuts al
país de residència 		Nascuts a
altres països
1r Argentina Argentina
385.388
92.453
288.494
2.955
2n França França
206.589
118.072
74.028
10.706
3r Veneçuela Veneçuela
183.163
55.850
122.935
3.636
4r Alemanya Alemanya
116.056
54.358
56.330
5.209
5è Brasil Brasil
110.422
28.625
77.730
2.300
6è Mèxic Mèxic
100.782
17.387
80.240
2.896
7è  Suïssa
99.539
44.289
50.769
4.357
8è Cuba Cuba
97.980
2.222
95.611
140
9è Estats Units Estats Units
94.585
42.938
22.317
28.845
10è Regne Unit Regne Unit
74.389
45.089
17.379
11.377
11è Uruguai Uruguai
62.491
12.539
48.528
849
12è Xile Xile
51.768
11.068
42.875
1.569
13è Bèlgica Bèlgica
50.318
24.410
21.221
4.478
...
...
...
...
...
...
Fora d'Espanya Espanya
1.931.248
673.662
1.141.836
104.554

Referències

[modifica]
  1. ↑ dle.rae español
  2. ↑ «Título preliminar». A: Constitución Española, 1978, p. 1. 
  3. ↑ AA. DD. Gran Larousse Català vol. 4. Barcelona: Edicions 62, 1991. ISBN 84-297-3247-0. 
  4. ↑ Paul Aebischer: Estudios de toponimia y lexicografía románicas. Barcelona. C.S.I.C. 1948.
  5. ↑ Américo Castro: Sobre el nombre y el quién de los españoles. 1985. Pág. 29. ISBN 8472917665
  6. ↑ Américo Castro. Ibíd. Pág. 32.
  7. ↑ Américo Castro. Ibíd. Pág. 66.
  8. ↑ Américo Castro. Ibíd. Pág. 32
  9. ↑ Américo Castro. Ibíd. Pág. 67
  10. ↑ Américo Castro. Ibíd. Pág. 44.
  11. ↑ 11,0 11,1 Américo Castro. Ibíd. Pág. 30.
  12. ↑ Américo Castro. Ibíd. Pág. 29.
  13. ↑ Caro Baroja, Julio (1982) Sobre la lengua vasca y el vascoiberismo, San Sebastián, ISBN 84-7148-052-2
  14. ↑ La hipótesis del vascoiberismo desde el punto de vista de la epigrafía íbera
  15. ↑ Gabriel M. Verd S. J. «Sobre la cuestión vascoibérica» (en castellà). [Consulta: 2 abril 2016].
  16. ↑ Universitat Pompeu Fabra, Cerro del Villar, de enclave comercial a periferia urbana, 5/11/2011
  17. ↑ «Ethnographic map of Pre-Roman Iberia». Luís Fraga da Silva – Associação Campo Arqueológico de Tavira, Tavira, Portugal. Arxivat de l'original el 2004-06-11. [Consulta: 25 abril 2007].
  18. ↑ Traducción de Rodríguez Alonso, 1975, León, pp. 169 y 171.
    « Tu ets, oh Espanya, sagrada i mare sempre feliç de prínceps i de pobles, la més bella de totes les terres que s'estenen des de l'Occident fins a l'Índia. Tu, per dret, ets ara la reina de totes les províncies, de qui reben prestades les seves llums no solament l'ocàs, sinó també l'Orient. Tu ets l'honor i l'ornament de l'orbe i la més il·lustre porció de la terra, en la qual granment es gaudeix i esplèndidament floreix la gloriosa fecunditat de la nació goda. Amb justícia et va enriquir i va ser amb tu més indulgent la naturalesa amb l'abundància de totes les coses creades, tu ets rica en fruits, en raïms copiosa, en collites alegre... Tu et trobes situada a la regió més grata del món, ni t'abrases en la cremor tropical del sol, ni t'entumeixen rigors glacials, sinó que, cenyida per temperada zona del cel, et nodreixes de feliços i tous zèfirs... I per això, amb raó, fa temps que la áurea Roma, cap de les gents, et va desitjar i, encara que el mateix poder romà, primer vencedor, t'hagi posseït, no obstant això, per fi, la florent nació dels godos, després d'innombrables victòries en tot l'orbe, amb obstinació et va conquistar i et va estimar i fins ara et gaudeix segura entre ínfulas règies i copiosíssims tresors en seguretat i felicitat d'imperi. »
    — Historia de regibus Gothorum, Vandalorum et Suevorum de Sant Isidor de Sevilla, segles VI-VII.
  19. ↑ Islamic and Christian Spain in the Early Middle Ages. Chapter 5: «Ethnic Relations», Thomas F. Glick
  20. ↑ Luis S. Granjel: Historia de la medicina española (1962) Ediciones Sayma, Barcelona. pp. 22-35.
  21. ↑ Morisco — Encyclopedia Britannica Online.
  22. ↑ Kamen, Henry. La Inquisición Española. Una revisión histórica. 3a edició. Barcelona: Crítica, 2011. ISBN 978-84-9892-198-4. 
  23. ↑ «La gran historis de España. La identidad de España está en su historia», entrevista a Julio Valdeón
  24. ↑ Lib. I, epist. 27: Citat a Colección de las crónicas y memorias de los reyes de Castilla, Madrid, Imprenta de Antonio Sancha, 1783, vol. IV, p. XXV.
  25. ↑ Américo Castro. Ibíd. Resumen.
  26. ↑ Axtell, James «The Columbian Mosaic in Colonial America». Humanities, 12, 5, septiembre/octubre 1991, pàg. 12–18. Arxivat de l'original el 2008-05-17 [Consulta: 8 octubre 2008]. Arxivat 2008-05-17 a Wayback Machine.
  27. ↑ «Migration to Latin America». Arxivat de l'original el 2020-05-07. [Consulta: 16 desembre 2016].
  28. ↑ Patricia Rivas. «Reconocerán nacionalidad española a descendientes de exiliados • YVKE Mundial». Radiomundial.com.ve. Arxivat de l'original el 2011-01-05. [Consulta: 10 juliol 2010].
  29. ↑ «The Spanish of the Canary Islands». Arxivat de l'original el 2012-03-20. [Consulta: 16 desembre 2016].
  30. ↑ Carlos Marichal Salinas, EL PAÍS. 1 de julio de 2002.
  31. ↑ 31,0 31,1 Spain: Forging an Immigration Policy, Migration Information Source.
  32. ↑ «Spanish Civil War fighters look back», BBC News, 23 de febrer de 2003.
  33. ↑ «La crisis dispara un 22% la emigración española, en su mayoría jóvenes». Arxivat de l'original el 2014-10-12. [Consulta: 16 desembre 2016].
  34. ↑ España hace las maletas
  35. ↑ Los españoles vuelven a América
  36. ↑ Países con convenio de doble nacionalidad
  37. ↑ INE. Padrón de Españoles Residentes en el Extranjero (PERE). Datos a 1 de enero de 2013

Vegeu també

[modifica]

Bibliografia

[modifica]
  • Castro, Americo. Willard F. King and Selma Margaretten, trans. The Spaniards: An Introduction to Their History. Berkeley, California: University of California Press, 1980. ISBN 0-520-04177-1.
  • Chapman, Robert. Emerging Complexity: The Later Pre-History of South-East Spain, Iberia, and the West Mediterranean. Cambridge: Cambridge University Press, 1990. ISBN 0-521-23207-4.
  • Goodwin, Godfrey. Islamic Spain. San Francisco: Chronicle Books, 1990. ISBN 0-87701-692-5.
  • Harrison, Richard. Spain at the Dawn of History: Iberians, Phoenicians, and Greeks. New York: Thames & Hudson, 1988. ISBN 0-500-02111-2.
  • James, Edward (ed.). Visigothic Spain: New Approaches. Oxford: Clarendon Press, 1980. ISBN 0-19-822543-1.
  • Thomas, Hugh. The Slave Trade: The History of the Atlantic Slave Trade 1440–1870. London: Picador, 1997. ISBN 0-330-35437-X.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Espanyols

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Espanyols&oldid=34142187»