iBet uBet web content aggregator. Adding the entire web to your favor.
iBet uBet web content aggregator. Adding the entire web to your favor.



Link to original content: http://ca.wikipedia.org/wiki/Dasiüromorf
Dasiüromorfs - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure Vés al contingut

Dasiüromorfs

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Dasiüromorf)
Infotaula d'ésser viuDasiüromorfs
Dasyuromorphia Modifica el valor a Wikidata

Gat marsupial oriental (Dasyurus viverrinus)
Període
Oligocè inferior – recent
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
SubregneBilateria
FílumChordata
ClasseMammalia
SuperordreAustralidelphia
OrdreDasyuromorphia Modifica el valor a Wikidata
Gill, 1872
Famílies

Els dasiüromorfs (Dasyuromorphia, que vol dir ‘cua peluda’ en grec)[1] són un ordre de metateris compost de la majoria de marsupials carnívors,[2][3] incloent-hi els gats marsupials, ratolins marsupials, numbats, diables de Tasmània i els recentment extints llops marsupials.[4][5] Les úniques excepcions són els bàndicuts (omnívors de l'ordre Peramelemorphia) i els talps marsupials (que s'alimenten de carn però són molt diferents i ara es troben en un ordre propi, Notoryctemorphia).

Nombroses espècies de marsupials sud-americans (ordres Didelphimorphia, Paucituberculata i Microbiotheria) també són carnívors, així com alguns membres extingits de l'ordre Diprotodontia, inclosos els cangurs extingits (com Ekaltadeta i Propleopus) i els tilacoleònids, i alguns membres extingits del clade Metatheria i tots els membres de l'extint superordre Sparassodonta.[6]

L'ordre conté quatre famílies: una amb un únic membre, dues amb només espècies extingides (incloent-hi el llop marsupial) i una altra, Dasyuridae, amb 73 espècies existents.[7]

Característiques

[modifica]
El diable de Tasmània (Sarcophilus harrisii) és una espècie de marsupial dasiüromorf de la família dels dasiúrids. Fins fa poc, era endèmic de l'estat insular de Tasmània, però a finals del 2020 en fou reintroduïda una petita població viable a Nova Gal·les del Sud, a l'Austràlia continental.[8]

A diferència dels herbívors, que tendeixen a especialitzar-se molt per a nínxols ecològics particulars i es diversifica molt en la seva forma, els carnívors tendeixen a ser molt semblants entre ells, sens dubte pel que fa a la forma externa.[9] De la mateixa manera que els carnívors de l'hemisferi nord, com els gats, les mangostes, les guineus i les mosteles són molt més semblants en l'estructura que, per exemple, els camells, les cabres, els porcs i les girafes, els depredadors marsupials també estan obligats a conservar formes semblants d'ús general, que reflecteixen les dels carnívors placentaris. Els noms que els van donar els primers colons europeus reflecteixen això: el llop marsupial o el gat marsupial.

L'especialització principal entre els depredadors marsupials és la de la mida: abans dels canvis ambientals massius que es van produir amb l'arribada dels humans fa uns 50.000 anys, hi havia diversos carnívors molt grans, cap d'ells membre de Dasyuromorphia i tots ja extints. Els que van sobreviure en temps històrics van des de la lilacina de la mida d'un llop fins al minúscul ratolí marsupial d'Ingrim que, de 4 a 6 grams, mesura menys de la meitat d'un ratolí. La majoria, però, tendeixen a l'extrem inferior de l'escala de mida, normalment entre uns 15 o 20 grams i uns 2 quilograms, o des de la mida d'un ratolí domèstic fins a la d'un petit gat domèstic.

Hàbitat

[modifica]
Thylacinus és un gènere extint de marsupials carnívors. L'últim representant del gènere, el llop marsupial, s'extingí el 1936.[10]

Aquests animals habiten Austràlia, Tasmània, Nova Guinea i les illes properes, colonitzant gran varietat d'ecosistemes d'aquesta regió geogràfica.[11] La major part tenen hàbits terrestres, si bé algunes espècies són exclusivament arborícoles.

Els marsupials carnívors d'Australàsia viuen en molts hàbitats diferents, des de la selva tropical fins al desert. Cada espècie té adaptacions que li permeten viure al seu entorn particular. Per exemple, el numbat té urpes que li serveixen per esgarrapar la terra i desenterrar els tèrmits al bosc on viu. El quoll de cua clapejat té crestes especials a la part inferior de les potes i urpes esmolades que l'ajuden a enfilar-se pels grans arbres.[12]

Molts dels marsupials carnívors d'Australàsia viuen en hàbitats on pot fer molta calor o molt fred. Les diferents espècies tenen diferents maneres de protegir-se d'aquestes temperatures extremes. Algunes espècies, com el numbat, excaven caus subterranis que recobreixen amb fulles mortes i altres parts de plantes per aïllar-se. Altres espècies són capaces de reduir la temperatura corporal a propòsit. Això s'anomena torpor i redueix la quantitat d'energia que un animal necessita per viure quan fa massa fred o està exposat a altres tensions ambientals, com l'escassetat d'aliments.[13]

Alimentació

[modifica]
El numbat (Myrmecobius fasciatus) és un petit marsupial endèmic d'Austràlia occidental. És l'únic membre del gènere Myrmecobius i la família dels mirmecòbids (Myrmecobiidae), una de les tres que componen l'ordre Dasyuromorphia. Malgrat el seu nom científic rarament menja formigues i gran part de la seva dieta es compon gairebé únicament de tèrmits.[14]

Els hàbits alimentaris varien des de la dieta exclusivament a base de termes i altres insectes colonials de Myrmecobius fasciatus a l'exclusivament carnívora de Thylacinus cynocephalus.

Els marsupials carnívors d'Australàsia mengen carn i insectes. El que menja cada espècie depèn de la mida, l'hàbitat i el tipus d'adaptacions que tingui per caçar. Les espècies més petites solen menjar insectes, i les més grans altres animals, encara que de vegades també mengen insectes. Molts dels marsupials carnívors més grans d'Australàsia poden mastegar i menjar animals sencers, inclosos els ossos i la pell. El numbat viu al bosc i menja tèrmits que treu del subsòl amb les seves afilades urpes o que troba sota les branques mortes que empeny amb el seu punxegut musell. El dimoni de Tasmània menja molts tipus de carn, i s'ha informat que menja animals tan grans com els wallabies.

Classificació

[modifica]

Per proporcionar context, la taula següent també mostra les altres branques principals de l'arbre marsupial d'Australàsia.

Història

[modifica]

L'origen dels dasiuromorfs és a l'Oligocè Superior, sent la família Thylacinidae la primera que va començar a diferenciar-se.[22] Només una espècie d'aquesta família, el llop marsupial (Thylacinus cynocephalus) ha sobreviscut fins a temps històrics, encara que es va declarar extint a la primera meitat del segle xx. Les altres dues espècies conegudes de tilacinids van desaparèixer al Plistocè.

La pèrdua de l'hegemonia dels tilacinids va tenir lloc durant el Miocè tardà, coincidint amb la gran diversificació que els dasiúrids, apareguts durant el Miocè Mitjà.

Cap dels grups amb espècies vives en el present va sorgir abans del Pliocè, però tots els fòssils procedents del Plistocè coneixen encara espècies estretament emparentades amb exemplars vius.

Pel que fa als mirmecòbids, les dades fòssils més antigues que es coneixen procedeixen del Plistocè.[23]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Mammalian Lexicon
  2. ↑ «Dasyuromorphia - quolls, dunnarts, numbats, Tasmanian devils | Wildlife Journal Junior». [Consulta: 28 agost 2021].
  3. ↑ «Dasyuromorphia | order of marsupials | Britannica» (en anglès). [Consulta: 18 juliol 2023].
  4. ↑ «Dasyuromorphia (Australasian Carnivorous Marsupials) | Encyclopedia.com». [Consulta: 28 agost 2021].
  5. ↑ «Tasmanian Wolves (Thylacinidae) | Encyclopedia.com». [Consulta: 28 agost 2021].
  6. ↑ Holmes, Branden; Linnard, Gareth. Thylacine: The History, Ecology and Loss of the Tasmanian Tiger (en anglès). Csiro Publishing, 2023-03, p. 33. ISBN 978-1-4863-1554-3. 
  7. ↑ Kemp, T. S.. The Origin and Evolution of Mammals (en anglès). OUP Oxford, 2005, p. 192. ISBN 978-0-19-850761-1. 
  8. ↑ Cáceres, Nilton C.; Dickman, Christopher R. American and Australasian Marsupials: An Evolutionary, Biogeographical, and Ecological Approach (en anglès). Springer Nature, 2023-06-30, p. 1490. ISBN 978-3-031-08419-5. 
  9. ↑ Ashwell, Ken. The Neurobiology of Australian Marsupials: Brain Evolution in the Other Mammalian Radiation (en anglès). Cambridge University Press, 2010-10-14, p. 30. ISBN 978-1-139-49284-3. 
  10. ↑ SILVA, RUBENS. "Restos de Vida Silvestre La triste epopeya de los animales extinguidos" RUBENS SILVA (en castellà). RUBENS SILVA, p. 27. 
  11. ↑ Nowak, Ronald M. Walker's Mammals of the World: Monotremes, Marsupials, Afrotherians, Xenarthrans, and Sundatherians (en anglès). JHU Press, 2018-06-15, p. 112. ISBN 978-1-4214-2467-5. 
  12. ↑ David Andrew. The Complete Guide to Finding the Mammals of Australia (2016) 432 pag. ISBN 0643098143, ISBN 978-0643098145
  13. ↑ David Andrew. The Complete Guide to Finding the Mammals of Australia (2016) 432 pag. ISBN 0643098143, ISBN 978-0643098145
  14. ↑ Lalau. Bichos de um lugar mágico: Australianos (en portuguès brasiler). BOD GmbH DE, 2023-03-01, p. 10. ISBN 978-85-418-1513-0. 
  15. ↑ Rosenfeld, Cheryl S.; Hoffmann, Frauke. Neuroendocrine Regulation of Animal Vocalization: Mechanisms and Anthropogenic Factors in Animal Communication (en anglès). Academic Press, 2020-12-04, p. 307. ISBN 978-0-12-815161-7. 
  16. ↑ Society, Australian Mammal. Australian Mammal Society (en anglès). Australian Mammal Society, 1992-06, p. 67. 
  17. ↑ Peh, Kelvin S.-H.; Corlett, Richard T.; Bergeron, Yves. Routledge Handbook of Forest Ecology (en anglès). Routledge, 2015-10-16, p. 268. ISBN 978-1-317-81644-7. 
  18. ↑ Jones, Menna; Dickman, Chris R. Predators with Pouches: The Biology of Carnivorous Marsupials (en anglès). Csiro Publishing, 2003, p. 452. ISBN 978-0-643-06634-2. 
  19. ↑ Archer, M.; Hand, S. J.; Black, K. H.; Beck, R. M. D.; Arena, D. A. (en anglès) Scientific Reports, 6, 27-05-2016, pàg. 26911. Bibcode: 2016NatSR...626911A. DOI: 10.1038/srep26911. ISSN: 2045-2322. PMC: 4882580. PMID: 27229325.
  20. ↑ Japan, National Astronomical Observatory Of. Handbook Of Scientific Tables (en anglès). World Scientific, 2022-04-07, p. 768. ISBN 978-981-327-853-0. 
  21. ↑ Gärdenfors, Ulf; Stattersfield, A. J.; Commission, International Union for Conservation of Nature and Natural Resources Species Survival. 1996 IUCN Red List of Threatened Animals (en anglès). IUCN, 1996, p. 27. ISBN 978-2-8317-0335-0. 
  22. ↑ Talent, John A. Earth and Life: Global Biodiversity, Extinction Intervals and Biogeographic Perturbations Through Time (en anglès). Springer Science & Business Media, 2012-06-28, p. 1004. ISBN 978-90-481-3428-1. 
  23. ↑ Jones, Menna; Archer, Mike; Dickman, Chris. Predators with Pouches: The Biology of Carnivorous Marsupials (en anglès). Csiro Publishing, 2003-04-30, p. 4. ISBN 978-0-643-09948-7. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dasiüromorfs
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Dasiüromorfs&oldid=33235864»