Cultura dels túmuls

Cultura dels túmuls

Tipus	cultura arqueològica
Part de	Bronze Era in Central Europe (en)
Epònim	túmul
Inici	dècada del 1600 aC
Fi	dècada del 1300 aC
Precedit per	Bronze primerenc, Cultura Unetice i Věteřov culture (en)
Seguit per	Bronze final i cultura dels camps d'urnes

Prehistòria
Paleolític
Paleolític inferior
Paleolític mitjà
Paleolític superior
Epipaleolític
Mesolític
Neolític
Neolític antic
Neolític mitjà
Neolític final
Edat del coure
Edat del bronze
Cultura dels túmuls
Cultura dels camps d'urnes
Edat del ferro
Cultura de Hallstatt
Cultura de La Tène

La cultura dels túmuls (en alemany: Hügelgräberkultur) es va caracteritzar per la pràctica de l'enterrament per inhumació del cos dels morts en túmuls. Es va desenvolupar a Europa Central durant l'edat del bronze (entre el 1600 aC fins al 1200 aC).

Edat del bronze a Europa
Edat del bronze superior
Ha B2/3	800–950 aC
Ha B1	950–1050 aC
Ha A2	1050–1100 aC
Ha A1	1100–1200 aC
Bz D	1200–1300 aC
Edat del bronze mitjà
Bz C2	1300–1400 aC
Bz C1	1400–1500 aC
Bz B	1500–1600 aC
Edat del bronze inferior
Bz A2	1600–2000 aC
Bz A1	2000–2200 aC

El 1902, l'arqueòleg alemany Paul Reinecke va distingir una sèrie d'horitzons culturals basats en la investigació d'objectes i túmuls de l'Edat del bronze dels períodes coberts per aquests horitzons culturals que apareixen a la taula de l'esquerra. La cultura dels túmuls era prevalent durant els períodes B, C1 i C2 de l'edat de bronze mitjà.

La cultura dels túmuls va seguir la cultura Unetice (2300-1600 aC), ocupant el territori més enllà de Baviera i Württemberg, estenent-se des del Rin fins als Carpats occidentals, i des dels Alps fins a la mar Bàltica. La cultura dels tumulus va ser eminentment una societat guerrera que es va expandir amb nous cacics cap a l'est, cap a la conca dels Carpats (fins al riu Tisza), i cap al nord, cap a Polònia i Europa central (els territoris dels Únětice), amb assentaments dispersos centrats en estructures fortificades.

En aquest context, alguns estudiosos veuen els grups de la cultura dels túmuls del sud d'Alemanya com una comunitat que compartia una entitat lingüística indoeuropea extinta, com l'hipotètic italo-cèltic, grup ancestral de l'itàlic i el celta. Aquesta hipòtesi particular, però, suggereix la relaciona amb altres indoeuropeus. Per exemple, David W. Anthony suggereix que els parlants protoitàlics (i potser també protoceltes) podrien haver entrat pel nord d'Itàlia en una etapa anterior, des de l'est (per exemple, des dels Balcans o des de la regió de l'Adriàtica).

Els túmuls s'han utilitzat en altres llocs d'Europa des de l'Edat de pedra fins a l'edat del ferro; el terme «Cultura dels túmuls» es refereix específicament a la variant sud-alemanya de l'Edat del bronze. A la taula de l'esquerra, Ha designa Hallstatt. Els horitzons arqueològics Hallstatt A-B formen part de la cultura dels camps d'urnes de l'edat del bronze, mentre que els horitzons Hallstatt C-D pertanyen a la cultura de Hallstatt de l'edat del ferro.

La cultura dels túmuls va ser seguida per la cultura dels camps d'urnes al final de l'Edat del bronze (c. 1300 - 750 aC), que va marcar la transició cap a la pràctica de la cremació dels difunts.

Característiques

Europa durant l'Edat del Bronze:
marró - Cultura dels túmuls
vermell - Cultura atlàntica
verd - Cultura nòrdica
verd clar - Cultura del Aunjetitz
ocre - Cultura padana
blau - Cultura apenínica
gris - Cultura d'Europa sud-oriental

Com es pot deduir del nom, la «cultura dels túmuls» s'anomena així per la presència majoritària de sepultures d'inhumació (o cremació) dels cossos. Només s'enterrava un cos en un pou excavat al terra i es cobria amb un monticle de terra o túmul, construït sobre l'enterrament, que podia ser tan individual com col·lectiu.

Els túmuls tenen planta rodona o ovalada, i estaven envoltats exteriorment per un cercle de pedres. Inicialment, el ritu predominant va ser el de la inhumació (excepte a Bohèmia), però va augmentar la cremació fins a dominar el panorama funerari a partir del 1300 aC. Aquesta pràctica i l'abandonament de les necròpolis del període anterior han estat considerats sempre com a elements de ruptura, però últimament s'ha comprovat que les estructures de túmuls ja apareixien a l'època de la cultura Unetice.

La majoria dels túmuls es localitzen lluny de les terres més fèrtils, en àrees de muntanya i boscoses, el que ha portat a identificar els seus constructors com unes comunitats ramaderes. Però recentment s'han descobert a Baviera, Brisgòvia i a Bohèmia restes d'assentaments en planes, tant de poblats grans com d'habitatges aïllats, identificats gràcies a fosses o sitges, ja que les construccions originals no s'han conservat. Els túmuls apareixen de vegades aïllats i altres formant extenses necròpolis de fins a 500 estructures (Dysina a Bohèmia o el bosc d'Haguenau a Alsàcia, sent especialment ric en objectes de bronze aquest últim). Aquestes necròpolis estan separades per àmplies àrees sense restes de cap tipus, la qual cosa s'ha interpretat com a possibles fronteres entre grups.

Als túmuls s'han trobat ceràmiques decorades, recipients d'emmagatzematge i alguns objectes de bronze; en aquest període es generalitza l'ús del bronze, amb produccions massives realitzades amb motlles de pedra. La metal·lúrgia va suposar una importància econòmica fonamental, ja que permetia millores en l'armament i l'utillatge. Fins i tot els ornaments metàl·lics van començar a proliferar.

A les tombes, que a vegades estan pavimentades amb pedres (primer en brut i després treballades), és possible trobar dipòsits de restes òssies d'animals (interpretats com a signes de sacrificis), i altres petits objectes d'ús quotidià, igual que l'existència d'enterraments dobles. S'ha constatat una clara diferenciació per sexes en els aixovars funeraris, que són bastant homogenis; mentre que els masculins es componen de punyals, destrals, alguns adorns de metall (com agulles i fermalls), de vegades espases i sempre gots de ceràmica, els femenins no tenen armes i incorporen adorns i complements de bronze (agulles, braçalets, penjolls, etc.).

Els llocs d'habitatge eren molt grans, i estaven ubicats a zones elevades, com la part superior dels turons, amb la funció de defensa natural; en alguns casos estaven envoltats de parets de fusta i terra, amb una o més fosses. Les cases, majoritàriament rectangulars o trapezoïdals, eren construïdes amb fusta i altres materials peribles, la qual cosa suggereix una certa mobilitat.

Cap al 1300aC. va començar a diluir-se la homogeneïtat dels grups dels túmuls al centre d'Europa, sent abandonats els poblats d'altura per concentrar-se en llocs aïllats i ben defensats. A Bohèmia, Moràvia i Silèsia el canvi va ser menys radical, compartint el territori poblat que ja existia d'abans amb nuclis fortificats de nova construcció. Així, començava a produir-se una lenta transició que va desembocar en l'aparició dels primers camps d'urnes.

Galeria d'imatges

• 
  Armes
• 
  Túmul
• 
  Objectes manufacturats
• 
  Ceràmica
• 
  Reconstrucció de la roba femenina, fase tardana

Bibliografia

• Anthony, David W. The Horse, the Wheel, and Language: How Bronze-Age Riders from the Eurasian Steppes Shaped the Modern World (en anglès). Princeton University Press, 2010. 
• Chadwick, Nora Kershaw. I celti, 1970, p. 27. 
• Eska, J. F. The emergence of the Celtic languages. In The Celtic Languages, second edition edited by M. J. Ball and N. Müller (en anglès). Londres: Routledge, 2010. 
• González Marcén, Paloma; Lull, Vicente; Risch, Robert. Arqueología de Europa, 2250-1200 A.C. Una introducción a la "Edad del Bronce" (en castellà), 1992. ISBN 84-7738-128-3. 
• Kipfer, Barbara Ann. Dizionario Enciclopedico di Archeologia (en italià), 2000. 
• Kortlandt, Frederik. Italo-Celtic origins and prehistoric development of the Irish language (en anglès). Amsterdam: Rodopi, 2007. 

Vegeu també

• Cultura dels monticles
• Kurgan