Baluard de Migdia
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Muralla urbana  | |||
| Construcció | segle XVI | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera (Barcelonès) | |||
| Localització | Darrere l'Estació de França | |||
| ||||
El baluard de Migdia és un dels onze baluards que tingué la muralla medieval i moderna de Barcelona fins que el conjunt de les muralles de la ciutat fou enderrocat al segle xix. El Baluard de Migdia fou escenari de diversos episodis de la història de Barcelona, destacant entre aquests els violents combats que tingueren lloc durant l'onze de setembre de 1714. El baluard fou redescobert el 2007, vora l'Estació de França i l'estació de Barceloneta, i les seves actuals restes formen part del patrimoni arquitectònic i històric de la ciutat de Barcelona.
Les muralles de Barcelona i els seus baluards
[modifica]Un baluard és un reducte fortificat que es projecta cap a l'exterior del cos principal d'una fortalesa o ciutat fortificada i està situat generalment en els cantons dels murs anomenats murs de cortina; té com a funció principal esdevenir punt fort de la defensa contra l'assalt de tropes enemigues. Té la forma poligonal generalment triangular o pentagonal i es compon de les cares (o flancs) i la línia de gola per la qual s'entra al baluard. Tant el disseny del baluard com el fet que sobresurti del cos de la fortalesa permet que aquest pugui cobrir els altres baluards i els murs de cortina amb foc creuat. En el baluards se situaven les bateries d'artilleria, fet que obligava els assaltants a situar les seves bateries d'artilleria més lluny dels murs, disminuint d'aquesta manera la seva efectivitat.
La muralla de mar es començà a construir a Barcelona el segle xvi, i també es construïren baluards que actuessin de reforç defensiu i protecció de les anteriors muralles medievals; el darrer s'aixecà després del setge francès de Barcelona de 1697.[1] D'aquesta manera tot just abans de la Guerra de Successió Barcelona quedà protegida per onze baluards: el baluard de Llevant, el de Santa Clara, el del Portal Nou, el de Sant Pere, el de Jonqueres, el de l'Àngel, el de Talles, el de Sant Antoni, el de Santa Madrona, el de Sant Francesc i el de Migdia. De la cortina situada entre els baluards de Sant Antoni i Santa Madrona partia una línia atrinxerada que comunicava amb el perímetre fortificat del castell de Montjuïc.[2]
Guerra de successió
[modifica]El baluard de Migdia era prop del Pla de Palau i cobria el Portal de Mar de Barcelona; la seva orientació el convertia en un punt de protecció dels atacs provinents des del mar.[3] Tot i així però, aquest baluard esdevingué un dels escenaris dels combats més violents haguts durant l'onze de setembre de 1714. Les tropes borbòniques iniciaren l'assalt general sobre tota la muralla de llevant de la ciutat a dos quarts de cinc de la matinada; després de dues hores d'heroica resistència les unitats de la Coronela de Barcelona foren massacrades a la bretxa dels molins. A partir d'aquell moment la línia de defensa es trencà i les unitats borbòniques començaren a penetrar massivament per la bretxa, agafant per l'esquena els defensors que lluitaven als baluards de Llevant, de Santa Clara i del Portal Nou. Amb els baluards de Llevant sota el control borbònic, el mariscal duc de Berwick ordenà l'avenç en massa de les seves tropes, que començaren a penetrar a la ciutat pels flancs esquerre i dret, quedant retinguts, però, al centre.
A les 7 del matí el flanc dret borbònic aconseguí arribar fins al baluard de Jonqueres, on les tropes cabdellades pel conseller en cap Rafael Casanova, que duien la Bandera de Santa Eulàlia, aconseguiren, no només aturar l'escomesa filipista, sinó fer-les recular fins que pràcticament foren expulsades de la ciutat de Barcelona. Paral·lelament, al flanc esquerre, la penetració borbònica aconseguí arribar fins al baluard de Migdia, on el destacament de cent fusellers i artillers comandats pel coronel Anton Paperoles també aconseguí aturar l'ofensiva de les tropes filipistes,[4] que es parapetaren als edificis de la caserna i cavallerisses, des d'on començaren a obrir foc a discreció contra el baluard de Migdia.[4] El capità Josep d'Aguilar i d'Alòs aconseguí entrar al baluard, on el coronel Paperoles, amb la posició molt batuda per la posició elevada dels filipistes, ordenà que totes les bateries d'artilleria s'encaressin contra les posicions borbòniques.[4] En obrir foc simultani, les parets de la caserna i les cavallerisses rebentaren completament, i s'obriren grans esvorancs a través dels quals les tropes catalanes llençaren les granades. Les baixes de les tropes borbòniques foren catastròfiques[4] i començaren també a retirar-se d'aquell sector de la ciutat. A partir d'aquell moment el general Francesc Sans Miquel i de Monrodon, comandant del sector de Pla de Palau, ordenà la contraofensiva catalana amb diverses companyies de la Coronela i unitats soltes de l'Exèrcit.[5] Vers dos quarts de nou del matí, els capitans Francesc de Castellví i Obando i Onofre Homdedéu havien avançat fins al Pla d'en Llull i la zona dels molins, però aleshores el duc de Bewick ordenà llençar la tercera onada massiva de les seves tropes. Els filipistes recuperaren el terreny perdut i es parapetaren a la caserna; el baluard de Migdia, que tenia una posició estratègica clau per a la defensa del sector, resistí totes i cadascuna de les envestides borbòniques. Entre les seves parets hi caigueren ferits el capità Josep d'Aguilar d'Alòs i el capità Miquel Castellarnau, mentre el coratjós coronel de fusellers Anton Paperoles, comandant fix del baluard de Migdia, hi morí defensant-lo fins a la fi.[5]
Descoberta i visibilitat
[modifica]
L'any 2008 l'empresa madrilenya Sacyr Vallehermoso va iniciar, amb l'aval de l'Ajuntament de Barcelona, la construcció d'una promoció immobiliària en una zona sensible arqueològicament. Efectivament es produí la redescoberta del baluard de Migdia, fet que va generar un ampli ressò mediàtic en favor de la seva preservació. Davant la reacció ciutadana, l'alcalde socialista Jordi Hereu va manifestar el maig del 2008 la intenció de fer un passeig arqueològic que preservaria la total visibilitat del baluard de Migdia i el convertiria en un indret d'interès turístic que facilitaria la interpretació històrica del conjunt.[6]
Però després de la presentació pública del projecte definitiu, poca cosa quedà de la modificació del planejament del conjunt urbanístic de l'Estació de França que va ordenar l'Ajuntament per salvar la muralla i el baluard de Migdia;[7] malgrat que el 2008 es va modificar el Pla General Metropolità i les qualificacions dels terrenys, finalment les edificacions de la promotora madrilenya Sacyr han quedat enganxades a la muralla, fet que va originar protestes veïnals i un gran ressò mediàtic.[8]
El tram de muralla i el baluard del Migdia van quedar totalment enfonsats i la petita plaça interior dissenyada per l'empresa constructora impedia completament la lliure visió d'un dels escenaris de l'onze de setembre de 1714. L'ocultació total del conjunt històrico-patrimonial culminà amb la instal·lació d'unes peixeres semitransparents que només permetien la visibilitat de les restes des del pàrquing subterrani dels edificis.[9]
Amb la segona fase de la urbanització dels terrenys de l'estació de Rodalies de Catalunya, immediats a l'estació de França, es va instal·lar un balcó panoràmic i una passarel·la d'accés al fossat. El conjunto comprèn un gran tram del baluard i la muralla, una contraescarpa de principis del segle xviii, un canal auxiliar del Rec Comtal posterior a 1735 i una segona canalització que creuava en diagonal el fossat.[10]
Referències
[modifica]- ↑ Albertí 2006, pàg. 153
- ↑ Albertí 2006, pàg. 154
- ↑ Brotons, Ròmul. La ciutat captiva, Barcelona 1714-1860. Albertí Editor, 2008, p. 30 [Consulta: 16 abril 2013]. Arxivat 2013-10-15 a Wayback Machine.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Albertí 2006, pàg. 317
- ↑ 5,0 5,1 Albertí 2006, pàg. 348
- ↑ «Muralla tapiada». El Punt Avui, 13-03-2009. [Consulta: 10 abril 2020].
- ↑ Hernàndez 2009, «Contra el patrimoni»; Avui:
« I a tot això cal afegir-hi la intervenció sobre l'antic Baluard del Migdia. Hom pensava, en bona lògica, que la biblioteca provincial aniria a parar als terrenys de l'antiga Estació de Rodalies, però els terrenys han estat lliurats a l'especulació. Una immobiliària madrilenya ha aixecat una descomunal massa de formigó i acer que ofega el Baluard del Migdia i estreny pel ganyot la Barceloneta. Els mateixos que van aterrar brutalment sectors dels barris de Sant Pere i del Raval en nom de l'esponjament han estat els que s'han dedicat a suburbialitzar i fer insostenible el nostre centre històric. » — loc. cit., Francesc Xavier Hernàndez Cardona - ↑ Balanzà 2010, «La muralla del mar sucumbeix entre els pisos i una miniplaça»; Avui:
« Dos anys i mig després que aquest diari informés de la troballa d'un llenç de la muralla del mar al solar de l'Estació de França que toca a l'estació de metro de Barceloneta, la promoció immobiliària de Sacyr Vallehermoso ha culminat fa pocs dies els tres primers edificis (els menys alts) i ha obert l'ampliació de la plaça Pau Vila, deixant a la vista el pitjor dels escenaris per a la memòria històrica de la ciutat, que fins ara només es podia intuir a vista d'ocell: el tram de muralla i el baluard del Migdia han quedat totalment enfonsats i separats provisionalment per tanques de l'Ajuntament. » — loc. cit., Albert Balanzà - ↑ Favà 2009, «La muralla del mar, tapiada»; Avui:
« El tram de la muralla de mar i la part del baluard de Migdia que van aparèixer al subsòl dels terrenys del que va ser l'estació de Rodalies de Renfe a la Barceloneta ja quasi no es veuen [...] De tots els historiadors consultats perquè opinessin sobre aquesta obra, només Francesc Xavier Hernàndez Cardona ha volgut donar el seu parer. “La destrucció del patrimoni vinculat a l'epopeia catalana de 1705-1714 ha estat sistemàtica. [...] una cultura de demolició que es va concretar en l'arc de Santa Maria, la deformació del Fossar de les Moreres, la destrucció de la muralla de la Ciutadella i la cruel destrucció del barri de Sant Pere”, diu aquest historiador i catedràtic de didàctica de les ciències socials de la Universitat de Barcelona". » — loc. cit., Marià Favà - ↑ Paunié, Meritxell M. «El Baluard de Migdia de Barcelona, finalmente visitable» (en castellà). La Vanguardia, 29-03-2016. [Consulta: 10 abril 2020].
Bibliografia
[modifica]- Albertí, Santiago. L'Onze de Setembre. Albertí Editor, 2006. ISBN 84-7246-079-7 [Consulta: 16 abril 2013]. Arxivat 2015-04-02 a Wayback Machine.
- Brotons, Ròmul. La ciutat captiva, Barcelona 1714-1860. Albertí Editor, 2008. ISBN 978-84-7246-086-7 [Consulta: 16 abril 2013]. Arxivat 2013-10-15 a Wayback Machine.
- Favà, Marià «La muralla del mar». Avui [Barcelona], 21-11-2007, p. 32. Arxivat de l'original el 2011-08-28 [Consulta: 7 maig 2010]. Arxivat 2011-08-28 a Wayback Machine.
- Favà, Marià «Salvada la muralla de mar descoberta a l'Estació de França». Avui [Barcelona], 06-12-2007, p. 38. Arxivat de l'original el 2010-06-24 [Consulta: 7 maig 2010]. Arxivat 2010-06-24 a Wayback Machine.
- Favà, Marià «Muralla tapiada». Avui [Barcelona], 13-03-2009, p. 34. Arxivat de l'original el 2011-08-28 [Consulta: 7 maig 2010]. Arxivat 2011-08-28 a Wayback Machine.
- Favà, Marià «La muralla del mar, tapiada». Avui [Barcelona], 23-11-2009, p. 32. Arxivat de l'original el 2010-09-22 [Consulta: 7 maig 2010]. Arxivat 2010-09-22 a Wayback Machine.
- Hernàndez Cardona, Francesc Xavier «Contra el patrimoni». Avui [Barcelona], 18-12-2009, p. 38. Arxivat de l'original el 2010-06-29 [Consulta: 7 maig 2010]. Arxivat 2010-06-29 a Wayback Machine.
- Balanzà i Prims, Albert «La muralla del mar sucumbeix entre els pisos i una miniplaça». Avui [Barcelona], 26-04-2010, pàg. 29. Arxivat de l'original el 2012-03-05 [Consulta: 7 maig 2010]. Arxivat 2012-03-05 a Wayback Machine.
Vegeu també
[modifica]Enllaços externs
[modifica]
- Salvem el Baluard de Migdia de Barcelona
- Museu Virtual de la Guerra de Successió Arxivat 2014-08-22 a Wayback Machine.
- El Baluard de Migdia i l'11 de Setembre
- La Vergüenza del Baluard de Migdia Arxivat 2016-04-23 a Wayback Machine.
