Falgueres
Els polipodiòpsids (Polypodiopsida o Polypodiophyta) són un clade de plantes vasculars conegudes popularment com a falgueres. Es reprodueixen mitjançant espores i no tenen llavors ni flors.
  | |
| Taxonomia | |
|---|---|
| Ordres[1] | |
.svg){kind=icon}
Es diferencien de les molses i altres briòfits per ser vasculars, és a dir, per tenir teixits especialitzats (xilema i floema) que condueixen l'aigua i els nutrients i per tenir cicles vitals en què l'esporòfit ramificat és la fase dominant. Tenen fulles complexes anomenades megàfil·les, que són més complexes que les microfil·les de les molses. La majoria de falgueres són falgueres leptosporangiades. Produeixen extrems enrotllats que es desenrotllen i s'expandeixen en frondes. El grup inclou unes 10.560 espècies actuals.[2] Les falgueres es defineixen aquí en un sentit ampli, sent totes les Polypodiopsida, que inclou tant les falgueres leptosporangiades (Polypodiidae) com les falgueres eusporangiades; aquest darrer grup inclou, entre d'altres, les cues de cavall.[3]
Noms comuns
modificaFalgueres, falagueres[4] (a les Terres de l'Ebre i País Valencià), fogueres (a Girona i el Vallès).[5]
Característiques
modificaLes falgueres existents són plantes herbàcies i la majoria no tenen creixement llenyós.[6] El seu fullatge pot ser caducifoli o perenne i alguns són semiperennes segons el clima.[7][8] Igual que els esporòfits de les plantes amb llavors, els de les falgueres consisteixen en tiges, fulles (frondes) i arrels.
Les falgueres es diferencien de les plantes amb llavors en reproduir-se per espores. Tanmateix, també es diferencien dels briòfits, també productors d'espores, perquè, com les plantes amb llavors, són polisporangiòfits ja que els seus esporòfits es ramifiquen i produeixen molts esporangis. També, a diferència dels briòfits, els esporòfits de falgueres són de vida lliure i només depenen breument del gametòfit matern.
Una l'esporòfit d'una falguera consisteix en:
- Rizoma: tija que la majoria de cops es troba sota terra, absorbeix els nutrients i subjecta la planta al sòl. Equivaldria a les arrels.
- Frondes: és l'equivalent de la fulla en la falguera, sempre són verdes i s'encarreguen, com les fulles, de la fotosíntesi.
- Les espores es desenvolupen en els esporangis o sorus, que estan en la superfície de les frondes.
- Pecíol: part de la planta, en què els joves estan enrotllats sobre si mateixos.
Cicle biològic
modifica_-_esporofito_ra%C3%ADz_tallo_hojas,_esporangio_espora_gametofito.svg)
El cicle vital d'una falguera típica consta de dues etapes o fases generacionals molt clares: una fase de reproducció sexual i una altra de reproducció asexual.
- L'esporòfit és la fase dominant i la que hom coneixem com a "falguera". L'esporòfit produeix les espores per meiosi.
- Les espores es desenvolupen per mitosi formant un gametòfit haploide petit i poc evident conegut com a protal·lus.
- El protal·lus és hermafrodita i produeix gàmetes masculins (anterozoides) i femenins (òvuls).
- Un gàmeta masculí en fertilitza un de femení; la fecundació s'ha de produir en medi aquós, motiu pel qual les falgueres necessiten viure ne ambients humits.
- El gàmeta fertilitzat (zigot) creix mitjançant mitosi i forma un nou esporòfit diploide (la falguera).
En la fase sexual, hi ha la fecundació d'un òvul i d'un espermatozoide, presents en una estructura que té forma de cor anomenada protal·lus, és el gametòfit. Aquest procés té lloc en un medi humit o aquàtic per facilitar-ne la difusió. Un cop s'ha realitzat la fecundació, s'origina un nou individu anomenat esporòfit, que és la part visible i més desenvolupada de la planta. En la fase asexual, l'esporòfit forma els esporangis que, al seu torn, formen les espores. Llavors, aquestes, transportades pel vent, quan troben un lloc adequat comencen a germinar, i originen el gametòfit.[9]
Breu història de les falgueres
modificaLes falgueres apareixen en el registre fòssil al començament del Carbonífer. En el Triàsic, tenim la primera prova de falgueres relacionades amb les famílies d'avui dia. La "gran radiació de les falgueres" va ocórrer en el Cretaci superior, quan moltes falgueres modernes van aparèixer per primer cop.
Les falgueres, tradicionalment, han sigut agrupades en la classe de les Filices, però les classificacions modernes els han assignades la seva pròpia divisió en el regne vegetal, anomenat Pteridophyta.
Dos grups de plantes relacionades, usualment anomenades també falgueres, estan una mica diferenciats del grup principal: les falgueres escombra (Psilophyta), Botrychium i Ophioglossophyta. Les ofioglossofites van ser antigament considerades com falgueres de debò i agrupades en la família Ophioglossaceae, però posteriorment es va descobrir que es trobaven més distanciades d'aquest parentiu. Alguns sistemes de classificació inclouen aquests dos grups en la divisió Pteridophyta, mentre que d'altres els assignen divisions separades. La filogènia moderna assenyala que aquests, juntament amb les falgueres de debò, constitueixen un grup monofilètic, descendent d'un predecessor comú.
Usos i altres
modificaEls pecíols de certs tipus de falgueres són emprats arreu com a aliment, per exemple els del gènere Pteridium aquilinum, Matteuccia struthiopteris i Osmunda cinnamomea, tant en regions de França, la Xina, el Japó o Nova Zelanda, on els tubercles de Ptisana salicina també són usats com a menjar pels pobles aborígens. Tubercles de falguera eren emprats com a aliment pels éssers humans des de, com a mínim, fa 30.000 anys.[10][11] Igualment, els guanxes de les Illes Canàries els utilitzaven per a fer polenta.
Les petites falgueres de la família de les Azolla són emprades en certes regions del sud d'Àsia com a fertilitzant natural i en altres regions com a farratge per al bestiar.
Moltes espècies de falgueres són tòxiques, especialment les del gènere Lygodium, que creixen principalment en zones temperades d'Àsia i Nord-amèrica, on han estat incloses en la llista de plantes invasives en certs estats com Florida.[12]
Taxonomia
modificaSegons el sistema presentat pel Pteridophyte Phylogeny Group el 2016 (PPG I), les falgueres actuals constitueixen una classe, amb diverses subclasses i ordres:[1]
- Classe Polypodiopsida Cronquist, Takht. & W.Zimm. – falgueres
- Subclasse Equisetidae Warm.
- Ordre Equisetales DC. ex Bercht. & J.Presl – cues de cavall (1 sol gènere, Equisetum)
- Subclasse Ophioglossidae Klinge
- Ordre Psilotales Prant
- Ordre Ophioglossales Link
- Subclasse Marattiidae Klinge
- Ordre Marattiales Link
- Subclasse Polypodiidae Cronquist, Takht. & W.Zimm.
- Ordre Osmundales Link
- Ordre Hymenophyllales A.B.Frank
- Ordre Gleicheniales Schimp
- Ordre Schizaeales Schimp.
- Ordre Salviniales Link
- Ordre Cyatheales A.B.Frank
- Ordre Polypodiales Link
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 Pteridophyte Phylogeny Group «A community-derived classification for extant lycophytes and ferns». Journal of Systematics and Evolution, 54, 6, 11-2016, pàg. 563–603. DOI: 10.1111/jse.12229.
- ↑ «The number of known plants species in the world and its annual increase». Phytotaxa. Magnolia Press, 261, 3, 2016, p. 201-217. DOI: 10.11646/phytotaxa.261.3.1.
- ↑ AR Smith, KM Pryer, E Schuettpelz, P Korall, H Schneider, PG Wolf «A classification for extant ferns». Taxon, 55, 3, 2006, pàg. 705-31.
- ↑ «falaguera». Diccionari normatiu valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua.
- ↑ Veg. el Diccionari català-valencià-balear o els diccionaris del Salt.
- ↑ Mauseth, James D. Botany: an Introduction to Plant Biology (en anglès). Jones & Bartlett Publishers, setembre 2008. ISBN 978-1-4496-4720-9.
- ↑ Fernández, Helena; Kumar, Ashwani; Revilla, Maria Angeles. Working with Ferns: Issues and Applications (en anglès). Springer Science & Business Media, 2010-11-11. ISBN 978-1-4419-7162-3.
- ↑ Hodgson, Larry. Making the Most of Shade: How to Plan, Plant, and Grow a Fabulous Garden that Lightens Up the Shadows (en anglès). Rodale, 2005. ISBN 978-1-57954-966-4.
- ↑ Haufler, Christopher H. «Homospory 2002: An Odyssey of Progress in Pteridophyte Genetics and Evolutionary Biology». BioScience, 52, 12, 2002, pàg. 1081-93 [Consulta: 18 gener 2024].
- ↑ "Stone Age humans liked their burgers in a bun", Sonia Van Gilder Cooke, New Scientist, 23 Oct. 2010, p. 18.
- ↑ "Thirty thousand-year-old evidence of plant food processing" by Anna Revedin et al., PNAS, published online Oct. 18, 2010.
- ↑ «Japanese climbing fern». Center for Aquatic and Invasive Plants. University of Florida, IFAS. Arxivat de l'original el 25 juliol 2013. [Consulta: 14 gener 2024].
